Per veure el mapa complert anar a la pàgina del Mapa dels Camins de Sant Jaume
Distàncies Camí de Le Puy
El Camí de Le Puy, també conegut com a Via Podense, Podiense o Podiensis, és el més important i antic dels Camins de Sant Jaume a França. Fou l'any 950 ó 951 quan Godescalc, bisbe de Le Puy, acompanyat d'un nombrós seguici, emprengué el camí vers la tomba de l'apòstol encomanant-se a la verge de Notre Dame du Puy. L'itinerari seguit per Godescalc és poc conegut, a diferència del que varen seguir les desenes de milers de pelegrins medievals que prenien com a punt de partida, o com a important punt de pas del seu camí a Compostel·la, el gran temple marià de la catedral de Le Puy. Eren devots provinents fonamentalment del centre de França, de Suïssa, Alemanya, Àustria, Polònia i Hongria. La gran quantitat de monuments que jalonen la ruta i les nombroses llegendes que han sobreviscut al pas dels segles testimonien l'esplendor de la peregrinació a l'edat mitjana.
Avui dia el nombre de pelegrins augmenta any rere any d'una manera espectacular: l'any 2005, més de trenta mil pelegrins varen partir de la ciutat de Le Puy vers a Compostel·la. Així doncs, el nombre de pelegrins que recorren cada any el Camí de Le Puy és molt superior al nombre de pelegrins que recorren el Camí del Nord o el Camí de la Plata. I, és clar, molt inferior als que recorren el Camí Francès. Com és normal avui dia, també en aquest camí molts dels pelegrins que inicien la marxa a Le Puy divideixen el recorregut en diferents trams d'una o dues setmanes, amb la intenció d'anar completant-lo poc a poc en funció de les possibilitats personals. Tampoc falta qui, amb dos mesos per endavant i una bona forma física, no dubta a intentar arribar a Santiago d'una tirada. Entre aquests últims, i com és fàcil d'endevinar, la majoria són jubilats.
Una bona part dels pelegrins del Camí de Le Puy són francesos o alemanys i, en menor mesura, suïssos, austríacs, belgues, holandesos, italians, canadencs i nord-americans. Malauradament gairebé no hi ha espanyols. París és París, però la França rural també és una meravella que val la pena tastar...
Per acabar la introducció, cal aclarir tres qüestions: la primera és que quan parlem de Le Puy ens referim a la ciutat de Le Puy en Velay, que no hem de confondre amb altres poblacions franceses de nom similar, com ara el poble de Le Puy Notre Dame; la segona és que per una qüestió pràctica els noms de les poblacions els escriurem sempre en francès, i, la tercera, és que en aquesta web considerem que el Camí de Le Puy acaba a Saint Jean Pied de Port, on comença el Camí Francès. Sobre això últim, en no haver-hi cap convenció al respecte, igual de vàlid seria considerar que on acaba un camí i comença l'altre és a Roncesvalles.
El poder polític està fortament centralitzat a França i, a l'inrevés que les comunitats autònomes a Espanya o els länders a Alemanya, les regions són unitats administratives amb escassa autonomia política. Cada una de les regions, les 22 més les 4 d'ultramar, es subdivideixen en departaments, unitat administrativa similar a les províncies espanyoles. En general, els departaments francesos, en total 96, són més petits que les províncies espanyoles, que són 49.
El Camí de Le Puy passa per quatre regions i vuit departaments: Alvèrnia/Auvergne(*) (Alt Loira/Haute-Loire), Llenguadoc Rosselló/Languedoc-Roussillon (Losera/Lozère), Migdia Pirineus/Midi-Pyrénées (Avairon/Aveyron, Òlt/Lot, Tarn i Garona/Tarn-et-Garonne, Gèrs/Gers) i Aquitània/Aquitaine (Landes/Landes, Pirineus Atlàntics/Pyrénées-Atlantiques).
(*) nom català/nom francès
Al llarg dels 741 quilòmetres el camí passa per 74 poblacions amb serveis, amb una mitjana d'una població amb serveis cada 10,0 km. És una dada força bona que ens permet afirmar que el Camí de Le Puy està suficientment proveït de serveis per als pelegrins. En aquest sentit, és un camí que no presenta gaires dificultats, tot i que, òbviament, no és comparable amb la mateixa dada (5,6 km) del trillat Camí Francès. Una peculiaritat força important del Camí de Le Puy és que no passa per cap ciutat gran. La més poblada és Cahors, amb uns vint-i-cinc mil habitants. I la segona és Le Puy, amb poc més de vint mil habitants. Només hi ha dues altres ciutats amb més de deu mil habitants: Figeac i Moissac. Així doncs, no hi ha dubte que és un camí essencialment rural. Fem un breu repàs de les distàncies més llargues sense possibilitat d'avituallament, que són: de Vaylats a Cahors (27,6 km); de Lascabanes a Lauzerte (22,8 km), i de Lane Soubiran a Aire sur l'Adour (21,0 km).
Tot seguit adjuntem un document amb el llistat de les poblacions; les distàncies relatives, les distàncies acumulades, els serveis disponibles i les variants més importants.
Document de les localitats del Camí de Le Puy (distàncies i serveis)
A França els albergs per a caminants s'anomenen gîtes d'étape. A l'igual que a Espanya, cada gîte d'étape té les seves pròpies peculiaritats, característiques i normatives. Algunes són propietat de l'ajuntament (gîte communal o centres d'accueil), altres són privades, altres són d'alguna associació, etc. Les gîtes d'étape no són, ni de bon tros, exclusives per als pelegrins; també acullen els nombrosos senderistes (randonneurs) i, en alguns casos, turistes amb el carnet d'alberguista. A banda de les gîtes d'étape, alguns monestirs o abadies disposen d'una hostatgeria condicionada per acollir els caminants, amb serveis religiosos i espirituals orientats, ara sí, als pelegrins a Compostel·la. I, per últim, hi ha els albergs de joventut (Auberges de Jeunesse o Foyers des Jeunes Travailleurs), que també accepten pelegrins.
En comparació amb els albergs espanyols del Camí Francès, els albergs francesos són, en general, més petits. Hi ha algunes excepcions, però el nombre de places sol oscil·lar entre les 15 i les 35. Els albergs francesos solen ser nets i acollidors, i, és clar, també són més cars: per dormir el preu sol situar-se entre els 8 i 14 euros, i si afegim el sopar i l'esmorzar (alguns albergs ofereixen aquest servei) el preu puja fins als 25 o 30 euros. Els albergs francesos, al contrari que la majoria dels espanyols, no accepten, sota cap concepte ni circumstància, sobrepassar el nombre de places màxim assignat. És a dir, està prohibit dormir a terra. Encara que algú pugui pensar-ho, no ho fan pas per fastiguejar; al contrari, ho fan, d'una banda, per oferir un bon servei, i, d'altra banda, perquè les pòlisses de les assegurances d'incendi i accident no cobririen una eventualitat en cas que a l'alberg hi hagués més persones de les permeses. Relacionat amb això últim, i per acabar d'una vegada les comparacions entre els albergs espanyols i francesos, esmentarem la diferència que, de fet, és més important: els albergs a França funcionen amb reserva prèvia. Al principi, per a qui no estigui acostumat, pot semblar un destorb, però amb el pas dels dies les virtuts d'aquesta norma es fan més evidents que no pas els inconvenients. El principal avantatge és que, un cop tenim feta la reserva, podem arribar a l'alberg a l'hora que vulguem (dins un límit, és clar). A més, tenint en compte l'estricte limitació de places, el sistema de reserva prèvia es converteix gairebé en necessari. Alguns, afortunadament la minoria, ja tenen totes les reserves fetes amb setmanes d'antelació; altres, la majoria, fan la reserva el mateix dia o la nit abans.
A l'actualitat (any 2007) el Camí de Le Puy disposa de més de 90 gîtes d'étape (incloent-hi hostatgeries de caràcter religiós i albergs de joventut). Així resulta la xifra aproximada d'un alberg cada 8 km de mitjana. És a dir, la xarxa d'albergs és molt completa. I, tot i que hi ha més albergs per quilòmetre en el tram de Le Puy a Conques, els trobem força ben distribuïts al llarg de tot l'itinerari. Per tant, no hi ha dificultat en fer tot el recorregut de gîte a gîte. També, per aquells que vulguin més comoditats i gaudir de les delicatessen que ofereix la gastronomia local, i no els vingui d'uns quants euros, hi ha un munt de chambres d'hôtes (quelcom semblant a les cases rurals) amb les seves tables d'hôtes (el sopar que ofereixen els amfitrions de les chambres d'hôtes). I per últim hi ha els hotels, sense encant pels pelegrins i amb un preu elevat.
... a Le Puy. Algú ha qualificat d'odissea al fet d'anar en transport públic a Le Puy. Potser és una mica exagerat, però sí és ben cert que hi haurem de dedicar tot un dia. Primer hem d'esbrinar com anar a Lyon. Hi podem anar en avió, però el més habitual és anar en tren Talgo fins a Perpignan o Montpellier i prendre allà un tren d'alta velocitat TGV fins a Lyon (es poden comprar els dos bitllets alhora en qualsevol oficina de RENFE, i cal no oblidar que els bitllets de TGV s'han de validar a l'estació abans d'agafar el tren). L'empresa nacional dels ferrocarrils francesos es diu SNCF (Société Nationale des Chemins de Fer). Un cop a Lyon, sense canviar d'estació, hem de prendre un tren TER (regional) fins a Saint Étienne (hi ha moltes freqüències diàries i la durada és d'1 hora). A Saint Étienne prenem un altre tren TER fins a Le Puy (hi ha entre 9 i 12 freqüències diàries i la durada és d'1 hora i 30 minuts). I ja hem arribat a Le Puy, tampoc era tan difícil... Per horaris i més informació vegeu renfe.es i sncf.fr.
