The West Highland Way (WHW) és la ruta de senderisme de llarg recorregut més popular de la Gran Bretanya, amb més de 50.000 caminants l'any. Té el seu inici a Milngavie, una petita ciutat al nord de l'àrea metropolitana de Glasgow, i al llarg dels 152 quilòmetres de recorregut, en direcció nord, passa primer per les Lowlands (terres baixes) i després per les Highlands (terres altes) de l'oest d'Escòcia. Acaba a la petita població de Fort William, capital del West Highland, i als peus del Ben Nevis, que amb 1.344 metres d'altitud és la muntanya més alta de la Gran Bretanya. Alguns caminants, un cop conclosa la travessa de la WHW, fan el cim del Ben Nevis, relativament fàcil a l'estiu i amb bon temps.

La WHW és un camí de poca dificultat (excepte a l'hivern), ben senyalitzat, amb pocs desnivells i sense trams delicats. Tot i això, està desaconsellat anar-hi sol, ja que passa per zones de muntanya solitàries. I a l'hivern només és apte per a caminants experimentats, doncs la neu, la boira i les poques hores de sol fan perillosa la travessa. Possiblement, els mesos de juny i de setembre, amb menys caminants i, estadísticament, una millor climatologia, són els dos mesos més recomanables per fer aquesta ruta.

No hi ha dubte que el principal atractiu de la WHW és l'encant i la varietat del paisatge, a vegades espectacular, amb boscos, llacs, rius, muntanyes, turons, terra erma, etc. També la WHW té trams de camí que amaguen molta història: camins que ja eren utilitzats fa centenars d'anys pels comerciants de bestiar, i carreteres que es van construir com a rutes militars.

Cal reservar els allotjaments amb antelació, atès que en els últims anys la WHW pateix una certa massificació, sobretot els mesos que van de maig a agost, ambdós inclosos (el juny disminueix una mica l'afluència). Algunes petites empreses ofereixen serveis als senderistes de la WHW; per exemple, la reserva de tots els allotjaments, el transport a l'inici i al final de la ruta o, és clar, el transport de les motxilles d'un lloc a un altre.

La WHW presenta uns trets força peculiars. Un d'ells és l'altíssima humitat. El West Highland és el territori on més plou d'Escòcia, amb una pluviositat anual cinc vegades superior a Barcelona. Així, doncs, és habitual que el terreny estigui fangós i patir altres petits (o no tan petits) inconvenients, com ara que la roba no s'assequi. Un altre inconvenient, també relacionat amb la humitat, són el munt de mosquits (midges) que a l'estiu (de mitjans de juny a finals d'agost) apareixen de sobte i que tenen la curiosa afició de picar els senderistes de la WHW. No molesten mentre la persona es mou, però sí quan s'atura. Per tant, en aquesta època de l'any cal anar amb un repel·lent de mosquits apropiat.

I, per acabar, una curiositat. La idea de la WHW fou concebuda l'any 1960, però no va ser fins l'any 1980 que va esdevenir una realitat. Vint anys de moltes dificultats, tant per construir trams de la ruta com per negociar amb els propietaris de les terres.