Per veure el mapa complert anar a la pàgina del Mapa dels Camins de Sant Jaume
Distàncies Via de la Plata
Aquest camí es coneix amb diverses denominacions: Via de la Plata (la més utilitzada, però que no només fa referència al camí de peregrinació), Ruta de la Plata (més actual i que fa referència, habitualment, a la vessant turística) i Camí Mossàrab a Santiago (en aquest cas fa referència exclusivament al camí de peregrinació). El camí que des de Granja de Moreruela, poble a uns 40 quilòmetres al nord de Zamora, va a Santiago per Puebla de Sanabria i Orense també es coneix amb el nom de Camí Sanabrès. I, per si no n'hi hagués prou, el camí entre Salamanca i Santiago que passa per Puebla de Sanabria i Orense també s'anomena Camí Fonseca.
la Via de la Plata deu el seu origen a un conjunt de calçades romanes que unien el sud-oest amb el nord-oest peninsular. En el seu tram central la calçada romana s'anomena Iter Ab Emerita Asturicam (aquest nom prové d'estudis actuals) i unia dues poblacions romanes de gran importància: Emerita Augusta (Mèrida), capital de la província romana de Lusitania, i Asturica Augusta (Astorga). Segles després, aquests magnífics camins pavimentats amb pedres els van utilitzar els àrabs en la seva conquesta dels territoris peninsulars i posteriorment, un cop reconquistats pels cristians, foren els devots de Santiago qui els seguiren en la seva peregrinació a la tomba de l'Apòstol.
La denominació "Plata" no té res a veure amb el metall d'argent. No se sap del cert el seu origen, però la hipòtesi més versemblant és que deriva d'una evolució del nom àrab Balata, que significa camí empedrat.
Centrant-nos en el camí d'avui dia, el primer que cal dir és que les dues paraules que més bé sintetitzen l'essència del camí són: solitud i calor. Són handicaps? Depèn per a qui, però formen part fonamental de la Plata i, potser, són alhora les seves principals virtuts i inconvenients. En alguns trams, sobretot entre Sevilla i Salamanca, la solitud és immensa. Hores i hores de camí sense trobar-nos a ningú i sense passar per cap lloc habitat. Quant a la calor (també principalment en el tram de Sevilla a Salamanca), depèn, òbviament, de l'època de l'any que hi anem: a la primavera i a la tardor pot ser intensa, i a l'estiu pot ser insofrible. Alguns dies de juliol i agost, a Andalusia i Extremadura, el termòmetre pot superar els 40 graus a les hores centrals del dia. Caminar a aquesta temperatura és perillós (cop de calor), i en aquestes circumstàncies caldrà fer etapes curtes aprofitant la matinada i el capvespre per avançar. O, més sensat encara, evitar anar a aquest camí en aquests mesos tan calorosos.
La solitud, la calor, les llargues distàncies entre les poblacions i el miler de quilòmetres que separen Sevilla de Santiago fan d'aquest un camí poc propens a la massificació. De tota manera, i com també passa als altres camins, cada any augmenta el nombre de pelegrins que el recorren, sobretot a la primavera, i, fins i tot, per Setmana Santa alguns albergs s'omplen de gom a gom. És també un camí força atractiu per als ciclistes, atès que una bona part del recorregut és ciclable.
Quant al paisatge, la Plata té quelcom d'exclusiu. A banda dels boscos espessos de roures que trobem a Sanabria i Orense, a banda dels immensos camps ondulats de cereals que trobem entre Salamanca i Granja de Moreruela, a banda dels oliverars i vinyes que trobem a Andalusia i Extremadura, a banda dels conreus i boscos d'eucaliptus que trobem a La Corunya, a banda de tot això i més, hi ha un tipus de bosc que fa de la Plata un camí únic: la devesa. A Andalusia, a Extremadura i al sud de la província de Salamanca travessem extenses deveses; boscos clars d'alzines on pasten lliurament el bestiar boví i porcí. Són boscos d'una bellesa suggeridora, resultat de la transformació per la mà de l'home de primitius boscos per a l'explotació ramadera extensiva. Les deveses més antigues tenen tres mil anys.
Serà precisament en aquestes deveses on ens toparem sovint amb bestiar. Alguns exemplars presenten un aspecte amenaçador, però no se solen immutar en veure a una persona. De tota manera, millor no molestar-los ni apropar-nos massa, sobretot en el cas que hi hagi cries. Habitualment, a l'interior de les deveses, el camí sol anar en paral·lel a alguna tanca relativament fàcil de saltar en cas de ser imprescindible, fet que dona una certa seguretat (potser més psicològica que real). Afortunadament, la Via de la Plata no passa per cap devesa amb toros braus; en cas contrari, possiblement aquesta web no existiria...
La Via de la Plata passa per quatre comunitats autònomes i sis províncies: Andalusia (Sevilla), Extremadura (Badajoz, Càceres), Castella i Lleó (Salamanca, Zamora) i Galícia (Orense, Pontevedra, La Corunya). A la variant per Astorga el camí passa de la província de Zamora a la de Lleó./p>
Al llarg dels 1.000 quilòmetres (per Orense) el camí passa per 88 poblacions amb serveis, amb una mitjana d'una població amb serveis cada 11,3 km. Res a veure, per tant, amb la mateixa xifra referida al Camí Francès (5,6 km). No és una dada negativa, però hem de tenir present que la distribució al llarg del camí d'aquestes poblacions és irregular, i, per exemple, a Extremadura, aquesta mitjana passa a ser de quasi 15 km. Així doncs, no hi ha dubte que en bastants trams haurem de carregar la motxilla amb queviures i uns quants litres d'aigua. Anem ara a repassar les distàncies més llargues sense trobar-nos ni un bar ni una botiga, que són: de Carcaboso a Aldeanueva del Camino (38,0 km), on a la meitat hi ha el centre d'interpretació de Càparra (es realitzen excavacions arqueològiques) que disposa d'una màquina expenedora de begudes; de Fuenterroble de Salvatierra a San Pedro de Rozados (29,6 km), i de Castilblanco de los Arroyos a Almadén de la Plata (29,5 km). Les poblacions més grans per les quals passa el camí són: Sevilla, amb gairebé tres quarts de milió d'habitants; Salamanca, amb cent seixanta mil habitants, i Orense, amb poc més de cent mil habitants. Les altres capitals de província (Càceres, Mèrida i Zamora) no arriben als cent mil habitants.
Tot seguit adjuntem un document amb el llistat de les poblacions; les distàncies relatives, les distàncies acumulades, els serveis disponibles i les variants més importants.
Document de les localitats de la Via de la Plata (distàncies i serveis)
En els darrers anys la Via de la Plata ha tingut una forta expansió quant al nombre, a la capacitat i a la qualitat dels albergs. La major part dels ajuntaments dels pobles per on passa el camí han estat sensibles a aquest ressorgiment, sens dubte inesperat, del fenomen xacobeu, i han disposat d'espais específics per allotjar els pelegrins.
Al llarg dels 1.000 quilòmetres (per Orense) hi ha, a l'any 2007, 67 albergs o espais d'acollida. O sigui, una mitjana d'un alberg cada 15 quilòmetres. La major part d'aquests albergs són de caràcter públic, majoritàriament municipals (a Galícia són de la Xunta) i, en menys mesura, d'alguna associació o entitat religiosa. També, i cada vegada més, s'obren albergs privats, els quals tenen un preu una mica més elevat, però que a canvi solen oferir un bon servei. I, també, trobem moltes pensions i hostals a bon preu.
Malauradament, no tots els albergs presenten les mínimes condicions higièniques que els pelegrins esperen i mereixen. Si decidiu fer aquest camí us proposo que visiteu la primera web que recomanem a la secció de Recursos Externs (en aquesta mateixa pàgina), on hi trobareu una llista dels albergs i alguns comentaris molt útils de les seves condicions.
La senyalització, amb fletxes grogues en tot el seu recorregut, és bona i seguir-la no presenta especials dificultats. Òbviament, és més austera que la que troben al Camí Francès, i, en un camí tan llarg, és normal perdre's alguna volta, més per una distracció que no pas per una mala senyalització. En alguns trams també s'hi sobreposen, a les fletxes grogues, altres tipus d'indicacions, com ara mollons de pedra, rèpliques de mil·liaris romans, etc.
En el camí a vegades ens topem amb obres majors, com ara la construcció de l'autovia anomenada Ruta de la Plata (de Sevilla a Gijón), i no sempre els encarregats tenen la sensibilitat suficient per apiadar-se dels pelegrins i senyalitzar una alternativa. En aquest cas no queda més remei que tenir una mica de paciència i intuïció, o bé, si és possible, preguntar a algú.
... a Sevilla. Diverses línies de llarga distància de RENFE, a banda de les principals companyies d'autobusos, uneixen bona part de les capitals de província espanyoles amb Sevilla. Per horaris i més informació vegeu renfe.es.
