La preparació física. El Camí de Sant Jaume no és una passejada exempta de dificultats. És cert que, en principi, és factible per a qualsevol persona, tant pels que estan acostumats a caminar com pels que no n'estan. Tanmateix, el sentit comú no ens ha de deixar perdre de vista que l'esforç que suposa un pelegrinatge d'aquest tipus requereix unes condicions físiques determinades i que, per tant, cal una bona preparació prèvia, independentment del punt des d'on es comenci el Camí. Recórrer a peu centenars de quilòmetres dia rera dia no és trivial.

La preparació física és un dels aspectes més importants a fi i efecte d'aconseguir que el pelegrinatge sigui un èxit. No només per tenir la satisfacció d'haver-la pogut acabar, sinó també per gaudir-la i, així, fer que s'acabi convertint, possiblement, en una de les vivències més gratificants de la nostra vida. Una mala preparació, producte de la improvisació, pot fer que hàgim d'abandonar o. el que és pitjor, pot acabar convertint cada etapa en un patiment. Sens dubte, la millor manera de preparar-nos és caminant en condicions similars amb les que ens trobarem. Per exemple, fer excursions per alguna zona de muntanya que coneguem bé, amb el mateix calçat, indumentària i motxilla amb què iniciarem el Camí. També cal carregar la motxilla amb el pes aproximat que pensem portar. Caldrà fer diverses excursions, al llarg de les quals anirem incrementant els quilòmetres. Així, a més de posar-nos en forma, podrem determinar de quina manera reacciona el nostre cos en aquestes circumstàncies, també si el calçat és l'adequat, si el pes és excessiu, etc.

El pes de la motxilla. Juntament amb la preparació física, el pes de la motxilla és el més important a tenir present abans de sortir. Cal reduir-lo al mínim possible, intentant que no superi el 10% o 12% del nostre pes corporal. En cap cas no ha d'excedit mai els 10 quilos, incloent-hi el pes de l'aigua. Malgrat que tots els llibres i guies sobre el Camí adverteixen d'aquest fet, hi ha molts pelegrins que acaben facturant cap a casa part del material, en alguns casos després d'haver recorregut només una o dues etapes. Per tant, s'ha d'evitar portar res 'per si de cas'. A més, al llarg de Camí trobarem tot tipus de botigues on poder comprar, en un moment donat, allò que ens faci falta.

La disposició del material a la motxilla. El més adient serà anar col·locant el material a la motxilla separat de forma funcional amb bosses de plàstic (que no facin soroll per no molestar els companys d'alberg), i posar les més pesades a la part inferior (per millorar el punt d'equilibri). També ens serà més còmode disposar les coses de tal manera que sempre tinguem la cantimplora i la màquina fotogràfica a mà; així no ens caldrà haver de descarregar i carregar la motxilla cada vegada que vulguem beure o fer una fotografia.

La subjecció de la motxilla. Aquest és un factor important per evitar tant l'acumulació del cansament, com l'excessiva càrrega a l'esquena i les espatlles. Per a una correcta subjecció, primer afluixem al màxim les cingles que es pengen a l'espatlla. Després desplacem la cingla de la cintura a l'alçada de l'os del maluc, tenint en compte que un cop ben estret ens sigui possible tocar amb els dits l'os per sobre la cingla. Estrenyem fort aquesta cingla del maluc i ajustem les cingles de l'espatlla deixant-les un xic fluixes, de tal manera que puguem posar, sense dificultat, els dits entre aquestes cingles i el cos. D'aquesta manera aconseguim que la major part del pes de la motxilla es carregui directament sobre les cames, alliberant considerablement esquena i espatlles.

L'època de l'any. Qualsevol època de l'any és bona per emprendre el Camí. De tota manera, els mesos d'abril, maig, juny, setembre i octubre són els més recomanables, atès que la major part dels albergs són oberts i la climatologia sol ser més favorable. Al juliol i l'agost la calor és intensa i, a més, podem trobar, en el Camí Francès, els albergs plens de gom a gom, especialment a Galícia. L'hivern presenta algunes dificultats importants: alguns albergs i altres serveis són tancats; cal carregar amb un bon sac i roba més pesada; hi ha poques hores de sol; alguns albergs no disposen de calefacció, i el clima és molt dur en determinades zones. Tanmateix, aquesta és la millor època per a qui busca solitud i reflexió.

L'alimentació. El cost energètic és molt superior al de la vida quotidiana i cal compensar aquesta pèrdua amb una bona alimentació. El més aconsellable és començar el dia amb un bon esmorzar, al llarg del dia prendre aliments lleugers i energètics, i fer l'àpat més fort al vespre, un cop acabada l'etapa i ja més descansats.

Les primeres etapes. Han de ser moderades, tant en distància com en ritme a fi i efecte d'anar acostumant el cos a la nova vida itinerant. Fer 35 o 40 quilòmetres el primer dia és fàcil; no ho serà tant llevar-nos l'endemà i reprendre la marxa. Així doncs, són aquests 4 o 5 primers dies els més delicats, i en els quals és normal patir dolors musculars, especialment a les cames, esquena i espatlles.

Els perills de la carretera. Sempre que caminem per una carretera o n'hàgim de creuar una, cal anar molt alerta. No podem oblidar que el pes de la motxilla i el cansament alenteixen els moviments en cas de necessitar una reacció ràpida. A més, sempre caminarem per l'esquerra per veure venir els cotxes que circulen més a prop de nosaltres, i ho farem com més allunyats de la calçada millor. Afortunadament, i en especial en el Camí Francès, hi ha pocs trams que transcorrin per carreteres amb trànsit.

Caminar de nit. És poc aconsellable i, en tot cas, cal portar roba reflectant per tal que els automobilistes vegin clarament la nostra posició.

Cotxe de suport. Excepte en el cas d'un impediment físic important, és innecessari i gens aconsellable disposar d'un cotxe per transportar les motxilles. El principal motiu és que limita la llibertat de decidir en cada moment on fer nit i la llibertat de fer les coses segons vagin sorgint sense dependre d'uns condicionaments que no formen part del propi Camí. A més, el cos s'acostuma en pocs dies a caminar amb el pes de la motxilla i, si aquest no és excessiu, no suposa un esforç gaire superior al fet del caminar sense aquest pes. Com és lògic, a la majoria dels albergs es dóna prioritat de plaça als que van a peu o en bicicleta respecte als que porten cotxe de suport.

La senyalització. Tot el recorregut està senyalitzat amb fletxes grogues. A vegades s'hi afegeix una altra simbologia segons la comunitat autònoma o província. Així doncs, és poc freqüent perdre's, i menys encara en el Camí Francès. De totes maneres, si això passés, només cal tranquil·litat i paciència fins a retrobar el camí. A més, en últim extrem, sempre hi haurà alguna carretera que ens permetrà arribar al següent poble.

Objectes de valor. Afortunadament, els casos de robatoris als albergs són molt infreqüents. De totes maneres, i especialment als albergs més grans, cal prendre les elementals mesures de seguretat i no deixar descuidats els objectes de valor mentre som, per exemple, a la dutxa o passejant per la població. També hi ha el risc, de fet més elevat, de deixar-nos oblidada alguna cosa en alguna de les múltiples parades habituals al llarg d'una etapa (sota un arbre, en un bar, etc.). I per últim, també hem de tenir present que es fa difícil tractar delicadament el material sofisticat que transportem a la motxilla, com ara màquines fotogràfiques rèflex. Per tant, com a conclusió, podem afirmar que els objectes de valor o delicats i les llargues caminades a peu són poc compatibles. A més, una de les gràcies dels camins a peu és fer-los despreocupadament, sense haver d'estar patint per si perdem això o se'ns trenca allò.

Càrrega de la bateria del mòbil. Als albergs (si hi ha cap excepció, la desconec) no hi ha cap inconvenient en utilitzar els endolls lliures per carregar la bateria del mòbil. Atès que el nombre d'endolls sol ser molt menor que el nombre de places, haurem de fer-ne un ús racional i no tenir el mòbil en càrrega més temps del necessari.

Assecar les botes. Si han quedat xopes per la pluja, un truquet per assecar les botes per dins, de cara a emprendre el camí l'endemà, és ficar-hi ben atapaïts varis fulls arrugats de diari. Al cap d'unes tres o quatre hores els canviem per uns altres, i amb dues o tres vegades que repetim aquesta operació ja n'hi haurà prou perquè el paper xucli tota l'aigua i tinguem les botes altre cop seques.

Quin Camí triar? L'autèntic Camí de Sant Jaume, i el més fidel a l'essència de les antigues peregrinacions, és aquell que comença a la mateixa porta de casa nostra. És obvi, però, que avui en dia, per a moltes persones, les obligacions laborals i familiars limiten el nombre de dies disponibles per a caminar. A més, els Camins menys concorreguts solen presentar algunes dificultats importants: manca d'albergs i d'allotjaments, senyalització austera, llargues distàncies entre poblacions, solitud, etc. Així doncs, per als més neòfits no hi ha dubte, el Camí més adient per a una primera presa de contacte amb el món pelegrí és el Camí Francès. Aquest és el Camí més assequible, per la gran quantitat d'albergs, allotjaments i serveis, per la poca distància entre poblacions, per la bona senyalització, pels nombrosos pelegrins que hi trobarem, etc. També perquè el Camí Francès és el més ric en monuments, història i cultura (juntament amb el Camí de Le Puy). Per a aquells que ja hagin recorregut aquest Camí i, per tant, tinguin una mica d'experiència, el nombre d'altres Camins interessants per caminar és gairebé il·limitat: el Camí Aragonès, el Camí del Nord, el Camí de la Plata, el Camí Català, etc.

Començar des de Roncesvalles o des de Saint Jean Pied de Port? Per a aquells que volen fer el Camí Francès aquest és un dubte habitual. L'etapa de Saint Jean a Roncesvalles és la més dura de totes, no tant per la distància com pel fort desnivell, superior als mil metres. Així doncs, per qui no estigui avesat a les llargues caminades per muntanya és aconsellable no arriscar-se i sortir des de Roncesvalles, fent etapes suaus els primers dies. Pels més muntanyencs i millor preparats no hi ha dubte que sí val la pena començar des del preciós poble del País Basc francès i recórrer una espectacular etapa que creua els Pirineus.

Cal comprar una guia? Què ha de dir algú com jo, que n'és l'autor d'una! Però bé, esforçant-me per donar una resposta objectiva diré que per fer el Camí Francès no és imprescindible; per fer qualsevol altre Camí sí. Com totes les respostes simples, s'ha de matisar.

El Camí Francès està tan ben senyalitzat i disposa d'una xarxa d'albergs i de serveis per als caminants tan àmplia, que amb un sol full on hi hagi un quadre amb les distàncies entre les poblacions i els serveis que aquestes ofereixen serà suficient per fer el Camí sense dificultats. De fet, són bastants els pelegrins que només se'n porten aquesta informació i se'n surten prou bé. Ara bé, si hi anem per primera vegada, considero que val la pena anar una mica més enllà, i conèixer quelcom més: els monuments més importants i que val la pena visitar, una xic d'història i cultura sobre els pobles per on passem, algunes dades sobre el paisatge i la geografia, una petita descripció de les diverses variants del recorregut, etc. Cert és que cadascú va al Camí amb les seves inquietuds i els seus interessos, i que la cultura és solament una vessant més d'un trajecte en molts sentits apassionant, però, tot i així, em sembla una llàstima que, per exemple, alguns pelegrins passin per Redecilla del Camino sense ni tan sols molestar-se en entrar a l'església parroquial per veure, encara que sigui un moment, la magnífica pica baptismal romànica. A internet podem trobar abundant informació sobre aquest Camí (en aquesta mateixa web a la pàgina dels Camins Principals) i, per tant, no és imprescindible comprar cap guia. Això sí, al meu entendre, la qualitat de la informació i el nivell de detall dels mapes, avui en dia, és superior en les guies escrites que en les guies virtuals.

A banda del Camí Francès, els altres Camins tenen un nivell de dificultat superior. Per tant, a no ser que un sigui d'esperit molt aventurer, és aconsellable fer-se amb una bona guia.

Les etapes programades i les presses. No cal dir que tothom pot fer el camí com vulgui i, a més, els consells moralitzants no formen part de l'estil d'aquesta web. Però sí em permeto fer una reflexió en veu alta. Bé, millor dit, una reflexió per escrit.

Poques coses hi ha més agradables que caminar lliurement sense cap pressa i sense cap preocupació, gaudint amb intensitat de tot allò que ens ofereix el Camí. Poques sensacions són tant plaents com deixar que sigui el mateix Camí i les nostres circumstàncies les que ens marquin els fets i el ritme. Poques coses hi ha millor que començar el dia sense saber on l'acabarem. I poques, ben poques coses, són comparables a fer una migdiada sota un roure, o aproximar-nos a un poble mentre la tarda cau...