Baixada a l'embassament de Salime

Sortim de Pola seguint la carretera principal al llarg d'un quilòmetre i escaig, en suau ascensió, fins prendre a mà esquerra un camí. Aquí comença l'ascensió al Puerto del Palo. Seguim la vall d'un rierol, el Nisón, i ben aviat trobem la cruïlla del desviament a l'alberg de Peñaseita. L'aproximació al Puerto de Palo, resseguint aquesta vall per senders, és molt llarga i guanya altitud ben poc a poc, quasi imperceptiblement. Passem pel llogarret de La Reigada (hi ha un gos al qual no li agraden els pelegrins i no para de bordar) i creuem vàries vegades el rierol per bonics ponts de fusta. L'entorn és magnífic, caminant entre els faigs i roures d'un bosc espès. Després sortim a la carretera, la creuem i, ara sí, la pujada s'endureix. Finalment, i després d'un parell de bones rampes com a traca final, arribem al Puerto del Palo, a 1.150 metres d'altitud. De seguida iniciem la baixada per l'altra vessant, una baixada força desagradable per un camí amb pedra solta. Si no hi ha boira veurem, sobre el llom d'una serra, el preciós llogarret de Montefurado, que només té un habitant (per cert, molt amable amb els pelegrins).

Creuem Montefurado i iniciem una altra pujada i la posterior baixada, sempre per senders i camins de terra. Gaudim d'una de les zones més boniques d'Astúries: les vistes són impressionants, extraordinàries. Més endavant sortim a una carretera secundària amb molt poc trànsit. Per camins que eviten la carretera, però que sempre hi passen a prop, o bé seguint la mateixa carretera (en cas de pluja és el millor), passem per Lago (bar) i arribem a Berducedo (bar, restaurant i botiga de queviures). Sortim de Berducedo per un camí en forta pujada i poc després seguim una petita carretera secundària fins al bonic poble de La Mesa, on hi ha un agradable alberg de pelegrins i una casa rural. Un bon lloc per fer nit, però, això sí, fins i tot a l'estiu fa un fred que pela. A la sortida de La Mesa hi ha una dura pujada per asfalt: 200 metres de desnivell en poc més d'un quilòmetre. A dalt de la serra, on hi ha una filera de molins eòlics, les vistes són altra vegada magnífiques.

Comencem la baixada que possiblement és la més llarga de totes les baixades de tots els Camins de Sant Jaume, tret dels Pirineus. La iniciem per una pista de terra i pedra, per on hi passa el bestiar. Aviat veiem l'embassament de Salime (inaugurat l'any 1954 i que va inundar l'antic poble de Salime) al fons, on hi haurem d'arribar, i el poble de Grandas de Salime a l'altra banda, que serà el nostre destí. La baixada, que en cap moment té una pendent excessiva, es divideix en tres parts: la primera, com hem dit, per pistes de terra i pedra, la segona per pista forestal de terra, i la tercera per un bonic sender que sembla que mai hagi d'acabar. Aquest sender surt a una carretera que en pocs metres arriba a la presa de l'embassament. La creuem i continuem la mateixa carretera en pujada. Des de la presa fins al poble de Grandas de Salime hi ha sis quilòmetres de suau i constant pujada. Els quatre primers els fem seguint la carretera i els dos últims per un sender que no estalvia ni afegeix quilòmetres (falsa drecera), però que trenca l'avorridíssima monotonia de la carretera. I així arribem a Grandas de Salime, un poble que mereix un alberg de pelegrins en millors condicions del que té.