Per veure el mapa complert anar a la pàgina del Mapa dels Camins de Sant Jaume
Distàncies Camí Primitiu
Es coneix amb el nom de Camí Primitiu el Camí de Sant Jaume que té el seu origen a Oviedo i enllaça amb el Camí Francès a Melide o a Palas de Rei. El nom "primitiu" es deu a que aquest és el primer camí del que se'n té referències: el rei Alfons II d'Astúries i el seu seguici van sortir d'Oviedo, al segle IX, per visitar la tomba de l'Apòstol Santiago, descoberta feia pocs anys. L'itinerari documentat d'aquella primera peregrinació i l'actual són força coincidents.
Una de les principals característiques d'aquest camí, comparativament amb els altres Camins de Sant Jaume, és la duresa del recorregut. D'Oviedo a Lugo és un típic recorregut de muntanya mitjana. Excepte la baixada a l'embassament de Salime i la pujada al Puerto del Palo no hi ha grans desnivells a superar d'una sola tacada, però el camí és un continu puja i baixa, amb una barreja de tot tipus de camins: corriols, senders i pistes de terra (és fàcil trobar trams enfangats), camins pedregosos o de pedra solta, i pistes d'asfalt. Així doncs, cal anar-hi una mica preparats físicament. També val a dir que la distribució dels albergs permet, per aquells més lents o menys preparats, realitzar tot el recorregut sense haver de fer cap etapa 'terrorífica'. A l'hivern ha de ser francament complicat fer aquest camí, atès que una bona part del recorregut avança per sobre dels vuit-cents metres d'altitud.
Una altra de les característiques que cal destacar, relacionada sens dubte amb l'anterior, és la bellesa de l'entorn i del paisatge. El camí creua desenes de boscos, rius, rierols, prats de pasturatge, valls, turons, muntanyes, viles... i els paisatges, sobretot a la part d'Astúries, són fabulosos. A més, hi trobem un munt de bestiar i molts cavalls, alguns salvatges. A més, la major part del camí transcorre en plena natura i, afortunadament, gairebé no hi ha contacte amb carreteres de trànsit intens.
Un dels aspectes més ben valorats d'aquest camí és el nombre de pelegrins que el recorren. Res a veure amb la massificació del Camí Francès, però tampoc res a veure amb la gran solitud d'altres camins. A la primavera i a l'estiu és habitual coincidir amb entre 15 i 20 caminants als albergs (any 2009), un nombre de pelegrins idoni perquè permet compartir vivències i alhora gaudir d'una certa solitud. A més, una bona part dels pelegrins que comencen a Oviedo van coincidint diàriament als mateixos albergs, en ser un camí amb les etapes bastant predeterminades per la situació dels albergs.
I, per acabar, el que sens dubte és el millor d'aquest camí: els vilatjans. Al llarg del dia, en els pobles i camps, ens anem topant amb persones encantadores, senzilles, alegres, perspicaces i extraordinàriament amables, que saben molt bé per on passa el camí, on hi ha una font... i que sempre estan disposades a ajudar en el que faci falta. En això, aquest camí, és molt especial. Esperem que mai canviï.
El Camí Primitiu passa per dues comunitats autònomes i tres províncies: Astúries (Astúries) i Galícia (Lugo, La Corunya).
El Camí Primitiu, d'Oviedo a Melide, té 266 quilòmetres i passa per 36 poblacions amb serveis. Així doncs, resulta una mitjana d'una població amb serveis cada 7,4 km. No és una dada gens dolenta perquè, a més, aquestes poblacions estan distribuïdes de manera bastant regular al llarg del recorregut. De tota manera, com sol passar en els camins alternatius al Camí Francès, alguns dies haurem de carregar la motxilla amb alguns queviures (a banda de l'aigua, és clar). Les distàncies més llargues sense trobar-nos ni un bar ni una botiga són: de Castroverde a Lugo (23,8 km), tot i que es passa per un reguitzell de petites viles; de Ferreira a Melide (20 km), també es passa per algunes viles; de La Mesa a Grandas de Salime (16,4 km), sense cap poble, i de Pola de Allande a Lago (13,0 km), un recorregut de muntanya amb la pujada al Puerto del Palo. Els valents que segueixin la variant de la Ruta de los Hospitales hauran d'aprovisionar-se a Campiello, atès que entre aquesta última població i Lago hi ha un recorregut de 25 quilòmetres de muntanya en absoluta soledat. I, per últim, cal esmentar que les dues ciutats més grans d'aquest camí són les dues capitals: Oviedo, amb poc més de dos-cents mil habitants, i Lugo, amb quasi cent mil habitants. La tercera és Tineo, amb onze mil habitants.
Tot seguit adjuntem un document amb el llistat de les poblacions, les distàncies relatives, les distàncies acumulades, els serveis disponibles i les variants més importants.
Document de les localitats del Camí Primitiu (distancias y servicios)
El Camí Primitiu té una bona xarxa d'albergs i la seva distribució al llarg del recorregut és idònia, atès que permet còmodament fer tot el camí d'un alberg a un altre. A juliol de 2009, el nombre de places que ofereixen els albergs està en sintonia amb el nombre de pelegrins que recorren aquest camí. La capacitat de la major part dels albergs, amb algunes excepcions, està entre les 10 i les 25 places.
Al llarg dels 266 quilòmetres hi ha 20 albergs. O sigui, una mitjana d'un alberg cada 13 quilòmetres. D'aquests albergs, 17 són de caràcter públic i tres de privats. Malauradament, no tots els albergs estan en les condicions adequades pel que fa a la higiene o a la més elemental comoditat. A juliol de 2009, els albergs de Salas (de 6 places) i de Grandas de Salime no presenten les mínimes condicions que hauria de tenir d'un local obert al públic. En canvi, albergs com els de San Juan de Villapañada, Tineo, Borres, Peñaseita, La Mesa... tot i ser molt senzills, són ben agradables. Potser l'alberg amb més caliu és el de La Mesa, situat en un entorn privilegiat. Els albergs de la Xunta de Galícia (Padrón, Cádavo Baleira i Lugo) són els més grans i els més ben acondicionats.
En altres Camins de Sant Jaume és molt poc freqüent, però en aquest passa sovint, que els albergs estiguin en pobles sense serveis. És obvi que, si no volem passar gana, ho hem de tenir present...
El Camí Primitiu es troba en una bona progressió anual en el nombre de pelegrins i, per tant, cal pensar que la xarxa d'albergs i la seva capacitat s'ampliarà en els propers anys. Esperem que també la qualitat dels albergs millori i, d'aquesta manera, estiguin a l'alçada que mereix un camí de primer nivell europeu.
El Camí Primitiu és un bon exemple que gastar molts diners en la senyalització d'un camí no és cap garantia que aquesta sigui bona. La senyalització és abundant però difícil de seguir: al principi desconcertant i a vegades ambigua. Està feta bàsicament amb mollons de pedra amb una rajola amb el símbol de la vieira que indica la direcció que cal seguir. També, a vegades, s'hi sobreposen sagetes grogues.
S'entén per un camí ben senyalitzat aquell en el qual el caminant pot avançar relaxadament i sense aturar-se, i on no cal que busqui les marques perquè aquestes es veuen de forma natural, són clares, discretes i es troben als llocs adequats, de tal manera que sempre amb antelació sap quina és la direcció correcta. Però en el Camí Primitiu això no succeeix. És possible que a totes i cada una de les cruïlles i canvis de direcció hi hagi un senyal indicatiu, però passa sovint que cal aturar-se i buscar-lo. Fins i tot a vegades el molló de pedra no es veu tret que mirem enrere o està col·locat a 10 o 15 metres de la cruïlla o la vegetació el tapa o està en un lloc inesperat. I no cal dir què succeeix si la rajola ha desaparegut. A més, a dins de les poblacions la rajola amb la vieira sol estar col·locada en alguna paret i és difícil veure-la. Això provoca pèrdues constants i haver de estar en permanent estat d'alerta buscant els mollons, les rajoles i les sagetes. Cal anar especialment amb compte les dues primeres etapes, perquè els canvis de direcció són constants. Afortunadament, els vilatjans són d'allò més amables i sempre estan disposats a ajudar.
A Oviedo la senyalització està feta amb vieires de bronze col·locades a terra. Són molt boniques i sens dubte la intenció és bona, però és força difícil seguir-les. Entre altres motius perquè no es veuen de lluny i perquè és fàcil que un cotxe o un altre objecte les tapi.
Un dels fets més curiosos d'aquest camí és que el sentit indicatiu de la vieira es capgira al entrar a Galícia. A Astúries cal seguir la vieira en el sentit on aquesta es tanca (el que seria una fletxa imaginària), i a Galícia cal seguir la vieira en el sentit on aquesta s'obre. En els primers mollons de Galícia hi han pintat sagetes grogues que indiquen el sentit correcte.
El traçat és molt bo, o sigui, l'elecció de les sendes, corriols i pistes que segueix el recorregut és ben encertada. Un treball excel·lent de les Associacions involucrades, que han cercat aquells camins més bonics i han estalviat, sempre que ha estat possible, els trams d'asfalt, i tot això sense afegir quilòmetres innecessàriament.
... a Oviedo. Diverses línies de llarga distància de RENFE uneixen bona part de les capitals de província amb Oviedo. Per horaris i més informació vegeu renfe.es.
