Variant de Pradela
Les variants són camins alternatius al que es considera el camí principal, tot i que sovint és problemàtic (i a vegades fereix sensibilitats) anomenar un camí com a principal i el seu alternatiu com a secundari. Hi ha, però, dades objectives que faran decidir al caminant ben informat per una o altra possibilitat, com ara les diferències quilomètriques, de desnivell, de serveis, o bé consideracions de caire cultural o paisatgístic. D'altra banda, sempre hi haurà gent que preferirà les variants més solitàries.
Deixant de banda les petites alternatives que hi ha a les entrades o sortides d'algunes poblacions (sense gaire importància i ben detallades a qualsevol guia), ens centrarem en les variants més importants. Són les següents:
De Saint Jean Pied de Port a Roncesvalles. Tan sols començar el Camí Francès ja ens trobem amb dues alternatives ben diferents per superar els Pirineus. La primera opció segueix la mítica Via Aquitània utilitzada per les legions romanes fa dos mil anys, i segueix també el camí utilitzat per les tropes napoleòniques en la seva conquesta d'Espanya fa uns dos-cents anys. Aquest camí puja primer a la petita vila d'Hunto i després s'enfila en direcció als espectaculars cims dels Port de Cize, creuant les collades de Bentartea i Leopeder. La segona alternativa, més boscosa i per cotes més baixes, avança per la vall de Valcarlos a través de pistes obertes a prop de la nacional i passa pel poble de Valcarlos, el qual disposa de tots els serveis.
No hi ha color: excepte a l'hivern i tret que les condicions climàtiques no siguin bones és millor la primera opció, prenent, això sí, les precaucions de les travesses per l'alta muntanya. Per història, per paisatge i perquè transcorre en un magnífic entorn natural allunyat de la civilització. Té uns 400 metres més de desnivell i uns 2 quilòmetres menys de distància que la variant de Valcarlos.
De Calzada de Coto a Mansilla de la Mulas. Aquesta variant està situada entre Sahagún i Lleó. Aquí sí parlarem de camí principal i camí alternatiu. El camí principal, senyalitzat com a Camino Real Francés i que, de fet, és el camí de peregrinació històric, no entra al poble de Calzada de Coto i passa per Bercianos, El Burgo Ranero, Religos i Mansilla de la Mulas. Transcorre per un còmode, monòton i rectilini camí de vianants construït per als pelegrins moderns. El camí alternatiu, el qual sí entra a Calzada de Coto i a trams segueix l'antiga calçada romana anomenada Via Traiana, passa per Calzadilla de los Hermanillos (disposa d'alberg), l'únic poble fins a Mansilla de las Mulas.
El camí principal és un quilòmetre més curt, disposa de més serveis i és el que prenen la majoria de pelegrins. Sens dubte és un camí més còmode que el de la calçada romana, a trams pedregós i enfangat quan plou. Però afortunadament cada persona té els seus gustos, així que, encara que sembla lògic seguir el camí principal, per a tots aquells que valorin la solitud i el plaer de caminar per un camí menys artificial i més allunyat de carreteres i poblacions, l'alternativa de la calçada romana és prou vàlida.
De Virgen del Camino a Hospital de Órbigo. Aquesta variant està situada entre Lleó i Astorga. Aquí també parlarem de camí principal i de camí alternatiu, atès que no hi ha cap dubte de quin és quin. El camí principal, coincidint amb el Camí Francès medieval, transcorre sempre per camins de vianants paral·lels a la nacional i passa per diverses poblacions amb bons serveis i albergs. El camí alternatiu, el qual es va crear artificialment per allunyar els pelegrins de la nacional quan encara no hi havia les pistes paral·leles que l'eviten, s'allunya de la carretera i de les grans poblacions, transcorre sempre per tranquil·les carreteres secundàries i pistes de terra en un agradable entorn rural. Com sol passar en aquests casos, les poblacions són petites i amb pocs serveis, i l'únic poble amb alberg és Villar de Mazarife.
La diferència de 4 quilòmetres, en aquest cas, és important: 25 pel camí principal i 29 pel camí alternatiu. De totes maneres, per qui no li vingui d'aquí, val la pena prendre la variant de Villar de Mazarife, la qual sense ser cap meravella és més agradable que l'altra, i després de creuar la ciutat de Lleó (i poblacions annexes) aquest camí campestre ajuda a tornar a assossegar l'esperit del pelegrí.
D'Hospital de Órbigo a Astorga. A Hospital de Órbigo, per superar els quinze quilòmetres que ens separen d'Astorga, també tenim dues alternatives ben diferents. La primera alternativa (just a la sortida d'Hospital de Órbigo seguint el camí de la dreta) passa per les petites viles de Villares de Órbigo i Santibáñez de Valdeiglesias, a trams pel páramo, zones boscoses i camps de conreus. La segona alternativa (seguint el camí de front a la sortida d'Hospital de Órbigo) retorna al monòton i avorrit camí de vianants que avança en paral·lel a la nacional.
Aquesta vegada no hi ha cap mena de dubte: la millor alternativa és la primera, malgrat el quilòmetre afegit respecte la segona opció. Per lògica suposo, tot i que és una dada que desconec, la segona deu coincidir amb el Camí Francès medieval, atès que el recorregut és més pla i directe.
De Villafranca del Bierzo a Trabadelo. Aquesta variant es troba poc abans d'entrar a Galícia. És la variant més curta, de poc més de deu quilòmetres, de totes les descrites aquí, però és força interessant comentar-la. El camí principal ressegueix la vall del riu Valcarce per un horrible camí asfaltat separat de la nacional (sense tràfic des de l'obertura de l'autovia A-6 Madrid - La Corunya) per un mur de formigó d'uns 80 centímetres d'alçada. Encaixonada a la vall, i per sobre del cap dels caminants, hi passa l'autovia que acabo d'esmentar. El camí alternatiu gira a la dreta per un carrer amb una forta pendent, just passat el pont sobre el riu Burbia, a Villafranca del Bierzo. Després d'una contundent pujada d'un quilòmetre de llarg (on es guanya un desnivell de gairebé 300 metres), el camí planeja en un entorn de silenci, creuant boscos de vells castanyers i amb unes vistes sobre la vall espectaculars. Més endavant, és clar, queda la forta baixada a Trabadelo, on conflueix amb el camí principal.
La diferència en distància no és significativa, però és ben clar que el camí alternatiu és més dur. Així doncs, per a aquells que no estiguin per 'tirar coets' millor seguir el camí de la vall. Per als que estiguin més en forma i encara tinguin la moral alta, el camí alternatiu és una bona opció.
De Triacastela a Sarria. Per San Xil o per Samos? Difícil elecció, atès que les dues són igualment boniques i interessants, i les dues avancen a través de bellíssimes corredoiras i petits pobles rurals. És la Galícia profunda i, diuen alguns, màgica. Just a la sortida del poble de Triacastela, cal triar entre anar a la dreta per la preciosa vall de San Xil o bé a l'esquerra per la no menys bonica vall del riu Oribio i l'espectacular monestir benedictí de Samos, on els monjos disposen d'un alberg de pelegrins.
Són més els pelegrins que es dirigeixen a Sarria per la vall de San Xil, per una raó de pes: per San Xil hi ha 18 quilòmetres i per Samos n'hi ha 23. No obstant això, per a tots aquells pelegrins amb inquietuds culturals, la variant de Samos els permetrà visitar un dels monestirs més importants d'Espanya.
