 |
 |
 |
|
|
|
Mapa Camí Francès
|
|
|
Croquis
Distàncies Camí Francès
|
|
|
Introducció
El Camí Francès, que tant es pot considerar que s'inicia a Saint Jean Pied de Port (petita localitat del País Basc francès) com a Roncesvalles (llogarret del Pirineu navarrès), és el Camí més conegut i concorregut de tots els Camins de Sant Jaume, amb una gran diferència en el nombre de pelegrins respecte els altres camins (el 85% van pel Camí Francès vers el 15% que van per altres camins). Deu el seu origen en tres de les quatre principals vies històriques de peregrinació que provenen de l´interior d'Europa, les quals conflueixen a la petita vila d'Ostabat, a pocs quilòmetres de Saint Jean Pied de Port.
|
|
|
Comunitats autònomes i províncies
Al llarg del recorregut, de gairebé 800 km, aquest Camí creua, en territori espanyol, quatre comunitats autònomes i set províncies: Navarra, La Rioja, Castella i Lleó (Burgos, Palència, Lleó), i Galícia (Lugo, La Corunya).
|
|
|
Poblacions
Passa per 141 poblacions amb serveis i, per tant, de mitjana hi ha una població amb algun servei (com a mínim un bar o botiga de queviures) cada 5,6 km. Aquesta és una dada molt significativa, atès que indica que disposem d'una gran quantitat de poblacions, petites i grans, on abastir-nos, beure, menjar i dormir. Les distàncies més llargues sense disposar de serveis són: de Carrión de los Condes a Calzadilla de la Cueza (17,4 km); del refugi d'Orisson a Roncesvalles (16,6 km); de Villamayor de Monjardín a Los Arcos (12,6 km), i de Villafranca Montes de Oca a San Juan de Ortega (12,2 km). Qui hagi fet el Camí de la Plata segur que somriu en llegir aquestes 'terribles' distàncies sense serveis.
Tot seguit s'adjunta un document amb el llistat de les poblacions; les distàncies relatives, les distàncies acumulades, els serveis disponibles i les variants més importants.
Document de les localitats del Camí Francès (distàncies i serveis)
|
|
|
Albergs
Avui, a juny de 2006, hi ha 181 albergs destinats exclusivament als pelegrins, dels quals 103 són de caràcter públic (d'alguna administració, comunitat religiosa o associació) i 78 són privats (negocis particulars). Això dóna una xifra realment sorprenent: en el Camí Francès hi ha de mitjana un alberg cada 4,4 km. De ben segur que no existeix cap altre Camí tan llarg en tot el món que, ni de lluny, disposi d'una xarxa d'albergs d'aquesta magnitud. A més, en general no són albergs petits, atès que en conjunt ofereixen quasi nou mil places teòriques (en realitat moltes més perquè en bastants es permet dormir a terra). I en èpoques de màxima afluència també es posen a disposició dels pelegrins alguns albergs juvenils, s'habiliten zones d'acampada i els ajuntaments cedeixen poliesportius. I, per si encara fos poc, cal afegir-hi un bon nombre de pensions, cases rurals, hostals i hotels de totes les categories encantats de rebre pelegrins. Aquí cal fer un incís per recordar que en època de bon temps, dormir a l'aire lliure, això que els francesos expressen de forma tan tendre amb dormir à la belle étoile, és una experiència d'allò més plaent.
|
|
|
Estadístiques
Segons dades de l'església compostelana, l'any 2005 varen entrar a la plaça de l'Obradoiro, per aquest Camí, uns 60.000 pelegrins a peu i uns 20.000 en bicicleta. Aquí només es comptabilitzen els que van passar a recollir la compostel·la, per tant, el nombre serà superior, potser, en un percentatge d'entre el 10 i el 20 per cent. Això sí, dels pelegrins pedestres, una bona part tan sols van fer els últims 100 (des de Sarria) o 150 (des d'O'Cebreiro) quilòmetres. Pocs, ben pocs, havien començat la seva aventura als peus dels Pirineus. Em sembla interessant, encara que només sigui per curiositat, afegir dues petites taules estadístiques: la primera ens diu el percentatge de pelegrins en relació al mes de la peregrinació, i la segona el percentatge de pelegrins de cada nacionalitat.
|
|
|
 |
|
|
|
Anar en transport públic ...
... a Roncesvalles. Primer cal anar a Pamplona (veure renfe.es o bé alguna companyia d'autobusos). De l'estació central d'autobusos de Pamplona surt diàriament un autobús de la companyia Autocares Artieda a Roncesvalles (horaris de l'any 2006: laborals 10 del matí i 6 de la tarda; dissabtes 9'30 del matí; i diumenges i festius no hi ha servei). La durada del viatge és aproximadament d'una hora, el bitllet s'ha de comprar al mateix conductor i no cal preocupar-se pel nombre de places, atès que es posen en servei els autocars necessaris perquè ningú es quedi fora.
... a Saint Jean Pied de Port. Hi ha dues maneres d'anar-hi. La més habitual és anar primer a Roncesvalles i d'allà a Saint Jean Pied de Port en taxi. Un cop l'autocar de Pamplona arriba a Roncesvalles cal preguntar en qualsevol dels dos bars del poble, doncs allà s'organitzen taxis compartits entre els pelegrins que volen començar el camí a Saint Jean Pied de Port. Una altra manera d'anar-hi és en tren. Anem a Hendaya amb renfe, de Hendaya a Bayona amb un TER (regional) francès (hi ha moltes freqüències i la durada és de 30 minuts), i de Bayona a Saint Jean Pied de Port amb un altre TER (hi ha 3-4 freqüències diàries i la durada és d'1 hora). Per horaris i més informació vegeu renfe.es i sncf.fr.
|
|
|
Recorregut
De Saint Jean Pied de Port a Pamplona. En els apartats de desnivells i de variants es detallen les característiques generals de la primera etapa de Saint Jean Pied de Port a Roncesvalles. Aquesta transcorre en el Pirineu navarrès, menys agrest que l'aragonès o el català occidental, però no menys espectacular. De fet, era una etapa antigament molt temuda pels nombrosos pelegrins procedents de l´interior d'Europa, els quals s'agrupaven a Saint Jean Pied de Port per afrontar la dura travessa dels Pirineus amb companyia. A partir de Roncesvalles el camí avança per humits boscos d'esplèndida vegetació i passa per petits pobles ramaders que han sabut conservar la seva essència amb el pas dels segles. El recorregut alterna senders de muntanya i pistes, a trams empedrades. La major part de camí va de baixada, a excepció de dues collades sense gaire dificultat, la de Mezkiritz i la d'Erro. Després de Roncevalles el més habitual és fer nit a la petita vila de Larrasoaña, però els qui s'ho prenen amb més calma es queden al poble de Zubiri. De Larrasoaña seguim en baixada el curs del riu Arga, a través de frondosos boscos de faig i pi, en un dels trams més bonics de tot el Camí Francès. Més endavant, i malgrat el recorregut urbà per Villava i Burlada, l'entrada a Pamplona, la capital navarresa, és bastant plàcida.
De Pamplona a Logroño. Gaudim d'una sortida de Pamplona privilegiada, a través dels jardins de la Universitat de Navarra. En suau pujada arribem, una hora després, a la localitat residencial de Cizur Menor, on Maribel Roncal regenta un acollidor alberg, un dels primers de l'època moderna de les peregrinacions. A la sortida de Cizur Menor ja encarem l'Alto del Perdón, en una pujada llarga però no dura (veure l'apartat de desnivells). Això sí, el vent sol bufar amb força, com fa evident la presència de molins eòlics instal·lats en el llom de la serra. Un cop a dalt, iniciem la llarga baixada a la plana navarresa, gaudint d'uns paisatges i pobles encisadors. Passem per Uterga i Muruzábal, poble aquest últim on ens podem desviar (ben senyalitzat) per visitar l'ermita de Santa María de Eunate (veure la pàgina del Camí Aragonès). Més endavant arribem a Óbanos, on conflueix el Camí Francès amb el Camí Aragonès, i continuem fins la important localitat de Puente la Reina, la qual disposa de tres albergs. Sortim de Puente la Reina pel famós pont que li dóna nom i, en un entorn de conreus, especialment de vinyes, el camí segueix sense gaires desnivells passant pels bonics pobles de Mañeru, Cirauqui, Lorca, Villatuerta i Estella, important localitat aquesta última nascuda i crescuda gràcies al camí. D'Estella pugem al Monasterio de Irache i seguim sense dificultats fins a Azqueta i Villamayor de Monjardín. Des d'aquesta última localitat, i fins Los Arcos, caminem un tram de 12,6 km sense serveis, gaudint dels bells i solitaris passatges. La plana i la solitud s'estenen fins a Torres del Río i, més endavant, seguint un sender amb diverses pujades i baixades, arribem a Viana, última ciutat navarresa. El camí continua, ara creuant algunes zones industrials i diversos vials, fins a Logroño, primera ciutat, i capital, de la comunitat de La Rioja. Entrem al casc antic pel Puente de Piedra, que salva el riu Ebre.
De Logroño a Burgos. Les vinyes i les terres de regadiu continuen sent l'element substancial d'un paisatge d'amples valls i suaus muntanyes. A la sortida de Logroño passem per l'àrea recreativa del parc de La Grajera, on hi ha un pantà, i més endavant arribem a Navarrete, localitat coneguda tant per la producció de vins com pels tallers de gerreria tradicional. Per amples i, a trams, pedregoses pistes de terra, pugem quasi sense adonar-nos a l'Alto de San Antón per, tot seguit, baixar a la vall del Najerilla i arribar a la localitat de Nájera. A poc més d'una hora, superat un turonet, passem pel petit poble d'Azofra, on hem de carregar força aigua, sobretot a l'estiu, per encarar el perllongat i solitari trajecte fins a Santo Domingo de la Calzada. És un tram agradable fins que ens interromp, bruscament, un camp de golf i l'enorme urbanització annexa, de recent construcció. De Santo Domingo de la Calzada, ciutat xacobea en essència i origen, continuem pel costat de la nacional fins a Grañón i, després, per pistes de terra fins a Redecilla del Camino, primera ciutat burgalesa del camí. Caminant sempre a prop de la nacional passem per Castildelgado, Viloria de Rioja (no cal entrar-hi), Villamayor, Belorado (ciutat amb tots els serveis), Tosantos, Villambistia, Espinosa del Camino i Villafranca Montes de Oca. En aquesta última localitat iniciem la llarga pujada, que es va suavitzant progressivament, a l'Alto de la Pedraja, a través dels solitaris i antigament temuts, per la presència de bandits, boscos dels Montes de Oca. Finalment, després de més de dotze quilòmetres, arribem en baixada al petit i estratègic poble de San Juan de Ortega. Des de San Juan de Ortega seguim per un agradable camí fins Agés, continuem per carretera secundària fins a Atapuerca (es poden concertar visites als jaciments prehistòrics), superem sense gaires dificultats la serra d'Atapuerca, i, després de passar per alguns petits pobles amb pocs serveis, afrontem un dels trams més feixucs de tot el Camí Francés: la llarga entrada a Burgos a través d'un interminable polígon industrial. Per si això fos poc, tant la catedral com l'alberg es troben a l'altre extrem de la ciutat.
De Burgos a Lleó. La sortida de Burgos és ràpida i còmoda, però, més endavant, hem de caminar sovint per pistes forestals de pedra solta. Passem per Villalbilla de Burgos, Tardajos i Rabé de las Calzadas, poble aquest últim ben bonic. A partir d'aquí ja farem el primer tast del que ens espera els següents dies: terra de cereals, successió d'altiplans, solitud, horitzó infinit, pobles austers, temperatures extremes, manca d'aigua... De tota manera, aquells que, sens dubte mal informats, se salten el tram de Burgos a Lleó mai sabran de veritat el que és el Camí de Sant Jaume. Després de Rabé de las Calzadas creuem el primer dels successius altiplans fins a Hornillos del Camino, i, més endavant, dos més fins a Hontanas. Entre Hornillos y Hontanas trobem el desviament al precari i curiós refugi de Sambol, a 250 metres del camí. Seguim el camí deixant enrere Hontanas, passem per sota del doble arc gòtic del mig derruït convent de San Antón, famós a l'edat mitjana per les miraculoses curacions, i no triguem gaire a arribar a la històrica localitat de Castrojeriz, la qual disposa d'un munt d'albergs per als pelegrins. A la sortida de Castrojeriz ascendim, en una curta però dura pujada, a l'Alto de Mosterales, on se'ns obre a la vista la infinita Tierra de Campos. Més endavant passem per l'ermita de San Nicolás, ara convertida en refugi, i creuem el riu Pisuerga pel bonic Puente Fitero, el qual uneix les províncies castellanes de Burgos i Palència. Seguim per llargs camins i passem per Itero de la Vega, Boadilla del Camino i Frómista, població aquesta última a la qual hi entrem seguint el Canal de Castilla. De Frómista a Carrión de los Condes, la ciutat del camí més gran a la província de Palència (poc més de dos mil habitants), anem sempre per un camí de vianants en paral·lel a una carretera comarcal ben recta, creuant els pobles de Población de Campos, Revenga de Campos, Villarmentero de Campos i Villalcázar de Sirga. De Carrión de los Condes a Calzadilla de la Cueza hi ha quatre hores de camí sense res de res, la qual cosa suposa el tram sense serveis més llarg de tot el Camí Francès. Tot és caminar i caminar a través d'un passatge àrid i auster. De Calzadilla de la Cueza, seguint per un camí sense cap dificultat, passem per les petites viles de Lédigos, Terradillos de Templarios, Moratinos i San Nicolás, fins arribar a Sahagún, la ciutat més gran (tres mil habitants) entre Burgos i Lleó, i la primera ciutat a la província de Lleó. A Sahagún abandonem Tierra de Campos per continuar pel no menys monòton Páramo Leonés. El camí sembla fet amb tiralínies, i avança en la seva major part al costat d'una filera d'arbres plantats amb la intenció de donar una mica d'ombra al caminant. Cinc quilòmetres després de Sahagún se'ns presenten dues alternatives (veure apartat de variants). Nosaltres prenem el camí principal, senyalitzat com a Camino Real Francés. Així doncs, passem per Bercianos, El Burgo Ranero, Reliegos (a 13 km de l'anterior) i Mansilla de la Mulas. Passada aquesta última localitat seguim gairebé sempre en paral·lel a la nacional i, després de superar Villamoros, Puente de Villarente i Arcahueja, entrem a la ciutat de Lleó creuant una zona industrial. L'entrada, tot i ser poc agraïda, no és tan feixuga com la de Burgos.
De Lleó a Ponferrada. A la sortida de Lleó hem de superar un llarguíssim tram urbà, el peatge del pelegrí modern. Aquest tram urbà s'estén per les localitats, unides físicament a la capital, de Trobajo del Camino i Virgen del Camino. A Virgen de Camino s'inicia una altra de les variants més importants (veure l'apartat de variants). Nosaltres prenem el camí històric, que també és el més curt, i així seguim caminant per una pista de vianants que avança en paral·lel a la nacional, passant per les localitats de Valverde de la Virgen, San Miguel del Camino, Villadangos del Páramo, San Martín del Camino i Hospital de Órbigo, localitat aquesta última a la que hi entrem pel famós Puente del Paso Honroso. A partir Hospital de Órbigo el Camí Francès fa tomb definitiu, en deixar definitivament enrere la uniformitat de la Tierra de Campos i el Páramo Leonés. A la sortida d'Hospital de Órbigo ens allunyem de la nacional i seguim un camí boscós amb alguns petits desnivells. Passem per les petites viles de Villares de Órbigo i Santibáñez de Valdeiglesias, i després fem una llarga tirada fins al Crucero de Santo Toribio, des d'on ja veiem ben a prop la ciutat d'Astorga. Astorga és la capital de la Maragatería, una comarca amb trets culturals i arquitectònics singulars. Aquí iniciem l'ascensió dels Montes de León (veure l'apartat de desnivells), en pujada suau però constant. En aquesta terra d'antics traginers, els pobles, de noms estrambòtics, molt petits i mig abandonats, han trobat en el camí una font de riquesa vital. Aquests són: Castrillo de los Polvazares, Murias de Rechivaldo, Santa Catalina de Somoza, El Ganso, Rabanal del Camino (poble amb menys de 50 habitants i amb 4 albergs), i Foncebadón (poble que fa pocs anys estava abandonat). A mitja hora de Foncebadón, en pujada, arribem a la Cruz de Ferro, fita amb una gran càrrega simbòlica i que es troba a més de 1.500 metres d'altitud. Continuem fins a Manjarín, poble abandonat, emplaçat en un entorn excepcional i ara famós pel paupèrrim i peculiar refugi regentat per en Tomás. Seguim caminant per pla una estona, però no triguem gaire a començar la llarga i dura baixada fins a Ponferrada (a 550 metres de d'altitud), capital de la comarca del Bierzo. Aquesta comarca té la forma d'una gran caldera encerclada de muntanyes, i és, precisament, aquest aïllament físic el que li ha configurat una personalitat clarament diferenciada de la resta de la província de Lleó. D'altra banda, és una de les comarques més riques de tota la comunitat autònoma, atesa la seva indústria minera, producció de vi i potencial turístic. Al llarg de la baixada a Ponferrada, amb forta pendent en alguns trams, passem per El Acebo, Riego de Ambrós, i pel bonic i turístic poble de Molinaseca.
De Ponferrada a Sarria. A Ponferrada creuem el riu Sil pel mateix lloc on antigament penjava el pont de ferro que dóna nom a la població (Pons Ferrata). Després, per llargues avingudes, arribem a Compostilla, antiga colònia d'una central tèrmica. Seguim el camí, a trams asfaltat, i travessem al principi diverses urbanitzacions i, més endavant, conreus de vinyes, passant per les poblacions de Columbrianos, Fuentes Nuevas, Camponaraya i Cacabelos. Cacabelos, situada a la vora del riu Cúa, té una disposició urbana allargada vers el camí, essent el seu eix principal l'actual Calle de los Peregrinos. Sortim de Cacabelos seguint la nacional i continuem més endavant per llargues pistes de terra, envoltades de vinyes, fins Villafranca del Bierzo, capital cultural del Bierzo. Villafranca del Bierzo està situada a la confluència dels rius Burbía i Valcarce, i presenta un conjunt urbà amb un gran patrimoni històric. Sortim de Villafranca del Bierzo (hi ha una variant per muntanya; veure l'apartat de variants) seguint la vall del riu Valcarce (el camí històric) per un horrible camí asfaltat al costat de la nacional, carretera aquesta sense gairebé trànsit des de l'obertura de l'autovia. Per la vall del Valcarce, estreta en alguns trams, passen encaixonades la nacional, l'antiga nacional, la nova autovia i el Camí de Santiago. Passem per Pereje, Trabadelo, La Portela de Valcarce, Ambasmestas i Vega de Valcarce, localitat aquesta última amb tots els serveis; un bon lloc per fer nit i, així, encarar al dia següent la pujada a O Cebreiro pel matí i més descansats. Poc després de Vega de Valcarce iniciem la mítica i magnífica pujada a O Cebreiro (veure l'apartat de desnivells), la qual en bona part transcorre per boniques corredoiras. La pujada és llarga i a trams dura, però, sens dubte, inoblidable. Durant l'ascensió passem per les petites viles de Las Herrerías, La Faba i Laguna de Castilla, abans de l'entrada triomfal al preciós poble d'O Cebreiro (a 1.300 metres d'altitud), el primer de Galícia, la terra promesa del pelegrí. A partir d'O Cebreiro, i sense perdre gaire altitud, passem per Liñares, Hospital da Condesa, Padornelo, i tot seguit ens surt al pas la curta però dura pujada a l'Alto do Poio. Més endavant arribem a Fonfría on, ara sí, iniciem la llarga baixada a Tricastela, població a 650 metres d'altitud. A Triacastela se'ns presenta la possibilitat d'anar a Sarria per la vall de San Xil o bé pel monestir de Samos (veure l'apartat de variants). Nosaltres seguim la vall de San Xil, en un dels trams més bonics de tot el Camí Francès, gaudint amb intensitat de la Galícia rural, la Galícia profunda, la Galícia màgica. Poc després de Triacastela superem l'Alto del Riocabo sense massa dificultat i, a trams caminant per senders, pistes de terra i carreteres secundàries, creuem les petites viles, la majoria sense serveis, de Montán, Furela, Calvor i San Mamed. Finalment arribem en suau baixada a la important ciutat de Sarria.
De Sarria a Santiago de Compostel·la. A la sortida de Sarria continuem avançant per les corredoiras; senders entre murs de pedra per on les vaques transiten a les pastures. Passem per un munt de petites viles on sembla que el temps s'ha aturat: Barbadelo, Morgade, Ferreiros, Miralles, Pena, Vilachá... Aquí la natura és plena. A Portomarín hi arribem en baixada, creuant per entrar-hi l'embassament de Belesar, on hi ha, desapareguda sota les aigües, l'antiga ciutat. De Portomarín a Palas de Rei continuem amb la mateixa tipologia de camins, sense grans desnivells i passant per moltes petites viles, algunes de les quals ofereixen serveis als pelegrins, com són: Gónzar, Castromaior, Hospital da Cruz, Ventas de Narón, Ligonde, Airexe, Brea i O Rosario. Palas de Rei, ciutat amb tots els serveis, fou un important enclavament durant els pelegrinatges de l'edat mitjana. Per camins rurals i, a trams, per pistes d'asfalt, passem per San Xulián, Casanova, Laboreiro (primera localitat de La Corunya) i Furelos, des d'on fem una curta pujada per arribar a Melide, ciutat amb tots els serveis. A Melide el Camí Primitiu, procedent d'Oviedo, conflueix amb el Camí Francès. De Melide a Arzúa avancem per camins entre espessos boscos de roures, pins i eucaliptus, creuant un munt de rierols en un continu puja i baixa. En aquest tram passem per Boente, Castañeda i Ribadixo da Baixo, on hi trobem un bonic alberg a la vora del riu, poc abans d'arribar a Arzúa, població que també ofereix tots els serveis. A Arzúa el Camí del Nord, procedent d'Irún, conflueix amb el Camí Francès. A la sortida d'Arzúa caminem 8 km per llargues pistes forestals amb suaus pujades i baixades, sense passar per cap població amb serveis, fins arribar a la petita vila de Calle, on, per fi, hi trobem dos bars on alimentar el cos i l'esperit. Resseguint la nacional, en pujada, passem per Boavista, Salceda, i arribem a l'Alto de Santa Irene, lloc on hem de creuar amb molta atenció la nacional degut a la poca visibilitat que provoca el canvi de rasant. A la baixada passem pels pobles de Santa Irene, Rúa i Pedrouzco, població aquesta última on molts pelegrins decideixen passar l'última nit abans d'arribar a Santiago, atès que la curta distància a la capital, d'uns 20 km, permet assistir al dia següent a la missa del pelegrí se celebra diàriament a les 12. La primera part de l'última etapa és força distreta. Per camins de terra passem per Amenal, Cimadevila, rodegem l'aeroport de Labacolla (el més gran de Galícia) deixant-lo a l'esquerra, i seguim per San Paio i Labacolla. A Labacolla iniciem la pujada a l'urbanitzat Monte do Gozo, passant abans d'arribar a dalt per Vilamaior i San Marcos. Avui en dia el Monte do Gozo no té res a veure amb el lloc on els pelegrins d'altres temps contemplaven amb immensa felicitat les torres de la catedral de la ciutat de l'apòstol. Ara tan sols és un gran centre turístic i d'oci, on se celebren congressos, es donen conferències, etc. Des del Monte do Gozo ens queda poc més d'una hora de fatigós, però emocionant, trajecte urbà per la nostra entrada triomfal a la plaça de l'Obradoiro, als peus de la majestuosa catedral de Santiago de Compostel·la. La ritual pujada per les escales de la catedral posarà el punt i final al que haurà estat, segurament, un dels fets més colpidors i inoblidables de la nostra vida. Un autèntic punt i a part.
|
|
|
Desnivells
Aquest Camí no destaca per tenir uns desnivells importants, la qual cosa, no hi ha dubte, contribueix al seu èxit. De totes maneres, si com deia Einstein tot és relatiu, resulta que en això de considerar dures o suaus les pujades i baixades és mil vegades més relatiu. Alguns, els més ben preparats físicament o més acostumats a caminar per muntanya, parlaran de pujadetes i de baixadetes. Altres s'aturaran unes quantes vegades al llarg del recorregut per agafar aire i, de passada, maleir els ossos de tots aquells que els havien parlat d'un camí planer. En definitiva, anem a enumerar les quatre pujades a tenir present:
- Pirineus. La primera pujada, i la més dura de totes, és la que supera els Pirineus. Ascendeix des de Saint Jean Pied de Port a la collada de Leopeder i d'allà baixa a Roncesvalles. SJP de Port està a 160 metres d'altitud, i la collada de Leopeder a 1.430 metres d'altitud. És a dir, hem de superar un desnivell de 1.270 metres. Amb això gairebé ho hem dit tot. Si, a més, aquest és el dia en què ens estrenem com a pelegrins, entendrem el consell que dono a la secció d'alguns consells referit a si és millor començar a SJP de Port o a Roncesvalles. Al llarg dels 17 primers quilòmetres, la pujada és constant però suau, i només es fa pronunciada a la sortida de SJP de Port i a la sortida d'Honto, llogarret aquest últim a cinc quilòmetres del primer. A partir de la collada de Bentartea (1.344 m), el camí planeja fins a la collada de Leopeder, des d'on, si la boira no ho impedeix, ja es veu Roncesvalles. Els quatre quilòmetres finals, creuant una fageda que a la tardor es converteix en una immensa catifa de fulles, és una d'aquelles baixades contundents (no perillosa si es va amb compte) on els genolls, a vegades, es queixen. Cal cuidar-los; el Camí és llarg.
- Alto del Perdón. La segona pujada és l'Alto del Perdón, situat entre Pamplona i Puente la Reina. Des de la sortida de la capital navarresa fins a la petita vila de Zariquiegui, situada al peu de la Sierra del Perdón, es va guanyant altitud molt suaument, quasi sense adonar-nos-en. Abans passem per Cizur Menor, últim poble amb serveis abans de l'alt, i des d'on ja podem destriar la filera de molins eòlics emplaçats al llarg del llom de la serralada. La rampa final, d'uns dos quilòmetres, és menys dura del que ens semblava de lluny (la traça és en diagonal), i en cap moment la pendent és excessiva. De fet, el desnivell entre Pamplona i l'alt és tan sols de poc més de 300 metres. Ara bé, la pluja i el vent, habituals en aquesta zona, poden endurir el recorregut. I la baixada? Doncs molt pronunciada i el que és pitjor: pedregosa.
- Cruz de Ferro. La tercera és l'ascensió a la Cruz de Ferro, emplaçada en una de les serralades dels Montes de León, un dels últims reductes on sobreviu el llop a la Península Ibèrica i un massís que separa dos móns: la comarca de la Maragatería amb Astorga de capital, i la rica comarca del Bierzo amb capital a Ponferrada. Al llarg dels vint quilòmetres que separen Astorga de Rabanal del Camino (llogarret de menys de 50 habitants i amb 4 albergs de pelegrins!!!!) es va guanyant altitud (uns 300 metres de desnivell) suaument. A partir de Rabanal del Camino, situat a 1.149 metres sobre el nivell del mar, i fins a la Cruz de Ferro, a 1.507 metres d'altitud, la pujada es fa més pronunciada. Tampoc cap cosa de l'altre món, però. Després, el camí planeja i arriba a la seva cota màxima de 1.515 metres d'altitud (cota fins i tot superior a la del tram pirinenc). Amb aquestes altituds, i amb el clima atlàntic predominant en aquestes muntanyes, és fàcil endevinar que al llarg de l'hivern les condicions climàtiques són rigoroses i que la neu hi roman durant setmanes. La baixada, a trams força pronunciada, és fonamentalment molt llarga i pesada, atès que perdem mil metres d'altitud en els dotze quilòmetres que hi ha fins a Molinaseca. A partir d'aquí, ja només queda un passeig d'hora i mitja per arribar a Ponferrada.
- O'Cebreiro. La quarta és O'Cebreiro. Millor dit, la quarta és la mítica pujada a O'Cebreiro. El Camí de Sant Jaume seria menys Camí sense aquesta pujada, i encara menys Camí sense aquest poble. O'Cebreiro, preciós poble situat a 1.300 metres d'altitud, i lloc on encara es conserven algunes pallozas (construccions d'origen celta amb la coberta de palla), és la porta d'entrada a la terra promesa del pelegrí: Galícia. La pujada és dura, aquest cop sense gaires matisos; per això és una bona idea dormir el dia anterior en una de les localitat que estan al peu de la muntanya (per exemple a Vega de Valcarce) i, així, afrontar la pujada de bon matí i més frescos. Anant poc a poc i aturant-nos a descansar uns minuts a les petitíssimes viles d'aire rural que ens surten al pas, superarem feliçment els vuit quilòmetres d'ascensió, en els quals es guanya un desnivell de quasi 700 metres. Caminar per aquestes corredoires (camins per portar el bestiar a les pastures), preàmbul del que ens trobarem a Galícia, és un luxe reservar exclusivament als pelegrins pedestres. Un regal merescut per a tots aquells a qui ens agrada caminar.
I acabaré dient, per absurd que sembli, una cosa que sap tothom: Galícia és un país muntanyós. És ben cert que a partir d'O'Cebreiro ja no queda cap pujada a destacar, però igual de cert és que, en una bona part de Galícia, el camí es converteix en un constant puja i baixa, amb una cadència perpètua.
|
|
|
Cultura
El Camí Francès és, juntament amb el Camí de Le Puy, el més ric de tots els Camins de Sant Jaume en l'àmbit de la cultura, conseqüència d'haver estat durant molts segles la principal via de pelegrinatge en el difícil viatge a la tomba de l'apòstol. Ja des del segle X s'hi van construir hospitals, ponts, monestirs, esglésies, etc., els quals constitueixen avui dia un patrimoni artístic i històric de primera magnitud a nivell europeu. Com a reconeixement a aquest valuós patrimoni, el Camí fou declarat Primer Itinerari Cultural Europeu pel Consell d'Europa l'any 1987, i Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO l'any 1993.
Escriure amb justícia sobre la monumentalitat d'aquest Camí requeriria no menys paraules que les contingudes en cinc toms de l'enciclopèdia britànica. Així que, fent un esforç de concreció en línia amb els objectius d'aquesta web, i amb plena consciència de cometre poc menys que un sacrilegi, em limitaré a anomenar els vint-i-sis monuments o indrets que, al meu parer, són els més rellevants dins l'àmbit cultural. I ho faré en el mateix ordre de la marxa:
- El poble de Saint Jean Pied de Port. Bellíssim poble del país basc francès, situat a la ribera del Nive, profundament vinculat al Camí com posa en evidència el fet que el seu eix principal, la Rua de la Citadelle, segueix la sirga històrica des de l'entrada per la Porte de St. Jacques (Patrimoni de la Humanitat) fins a la sortida per la Porte d'Espagne. El riu, les antigues cases d'estil navarrès que el flanquegen, i els ponts, conformen un conjunt bucòlic i fotogènic. Altres edificacions destacades són: La Ciutadella (s. XVII), la Prison des Evêques (s. XIII), i l'església de Notre Dame du Bout de Pont (s. XIII).
- La col·legiata de Roncesvalles. D'estil gòtic, fou construïda al segle XIII pel rei Sancho el Fuerte i acull la talla escultòrica de Nuestra Señora de Roncesvalles, del mateix segle. Adjunt al claustre es troba el Panteón Real (s. XIII), on reposen les restes de Sancho el Fuerte i la seva esposa Clemencia de Toulouse.
- El pont de Puente la Reina/Gares. Magnífic pont romànic (s. XI) que salva el riu Arga, a la sortida de la població a la qual dóna el nom. De sis arcs, va ser construït per Doña Mayor, esposa del rei Sancho III, per facilitar el pas als pelegrins.
- La ciutat d'Estella/Lizarra. Anomenada la Toledo del norte atès el seu ric patrimoni històric i artístic, i situada a la vall del riu Ega, deu la seva pròpia existència al Camí, al qual ha servit durant segles. D'especial interès són les esglésies de San Pedro de la Rúa (s. XII), del Santo Sepulcro (s. XIV), de San Miguel Arcángel (s. XII), de Santa María Jus del Castillo (s. XII) i de San Juan Bautista (s. XII). El Palacio de los Reyes de Navarra (s. XII) és un excel·lent exemple de romànic civil.
- L'església del Santo Sepulcro (Torres del Río). De planta octogonal, a l'igual que l'ermita de Santa María de Eunate, està considerada una de les més importants de tot el Camí.
- La catedral de Logroño. De la catedral gòtica de Santa María la Redonda (s. XV) (el camí no hi passa, des de la Rúa Vieja cal seguir a mà esquerra el carrer Mercaderes), destaquen les dues torres bessones barroques.
- El monestir de Santa María la Real (Nájera). Fundat l'any 1052 pel rei Don García, és actualment un conjunt monumental de gran valor. Consta d'una portalada barroca, una església gòtica del segle XV (amb la imatge romànica de Santa María de Nájera), el Panteón de los Reyes i l'extraordinari Claustro de los Caballeros (s. XVI).
- Els monestirs de Yuso i Suso. Cal dir, abans de tot, que la seva visita implica fer 15 km de més, per tant, és lògic que la majoria de pelegrins prefereixi ajornar-la per quan facin turisme motoritzat. Aquests famosos monestirs de San Millán de la Cogolla, declarats Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO l'any 1997, tenen el privilegi d'estar considerats el bressol de la llengua castellana, lloc on en el segle XI es varen escriure els primers manuscrits en romanç espanyol.
- La catedral de Santo Domingo de la Calzada. Bonica catedral iniciada al segle XII, on destaca la cripta i el mausoleu de Santo Domingo. És curiosa la vinculació simbòlica de la ciutat i de la catedral amb la figura d'una gallina. Aquesta vinculació deu el seu origen a un miracle atribuït a Santo Domingo, segons el qual, el Sant va salvar la vida d'un jove pelegrí alemany a qui volien penjar per un robatori que no havia comès, i va demostrar la seva innocència davant l'incrèdul veguer de la vila fent saltar i cantar una gallina rostida. D'aquí ve la famosa dita de Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada.
- La pica baptismal de Redecilla del Camino. Aquesta pica baptismal romànica (s. XII), construïda d'una sola peça, està considerada una de les joies més valuoses de tot el Camí.
- L'església de San Juan de Ortega. L'església, del segle XII, és d'estil romànic, a l'igual que el magnífic mausoleu i el sepulcre del Sant. Aquí es produeix l'anomenat Milagro de la Luz: dos dies l'any el sol il·lumina durant deu minuts el capitell que representa l'escena de l'Anunciació.
- La catedral de Burgos. La catedral de Santa María, d'estil gòtic, iniciada el 1221 pel rei Fernando III el Santo, és majestuosa i sens dubte un dels monuments artístics més importants de l'estat espanyol. Fou declarada Patrimoni de la Humanitat l'any 1984.
- El poble de Castrojeriz. Històrica localitat amb un extraordinari patrimoni cultural, actualment un xic abandonat. D'origen romà i construïda a la vessant d'un tossal, té una estructura urbana allargada entorn al carrer principal, el qual fa poc més d'un quilòmetre de longitud. Les construccions més rellevants són: la Colegiata de la Virgen del Manzano (s. IX), l'església de San Juan (s. XIII-XVI), i l'església parroquial de Santo Domingo (s. XVI).
- L'església de San Martín (Frómista). Una meravella; romànic en estat pur. I fotogènica, doncs és una edificació aïllada. Construïda al segle XI (formava part d'un monestir benedictí), és un altre exemple excel·lent del romànic espanyol.
- El conjunt mudèjar de Sahagún. La ciutat és famosa pel seu romànic mudèjar, d'influència mossàrab, que substitueix la pedra pel totxo i la fusta. Els exemples més significatius són: l'església de San Tirso (s. XII), la de San Lorenzo (s. XIII), i la Peregrina (s. XIII).
- La catedral de Lleó. De l'extraordinària catedral (s. XIII) gòtica, d'inspiració francesa, cal destacar les riquíssimes vidrieres.
- La basílica de San Isidoro (Lleó). No menys extraordinària que la catedral, és un dels exemples més lloats del romànic espanyol, amb voltes decorades amb valuoses pintures del segle XII i un magnífic panteó reial.
- El pont d'Órbigo. Aquest preciós pont medieval que creua el riu Órbigo, anomenat també Puente del Paso Honroso, és un dels més famosos del Camí per la gesta del cavaller Don Suero de Quiñones l'any 1434, el qual, per demostrar l'amor a la seva estimada, desafiava en lluita a tots aquells que s'atrevissin a passar per ell.
- La ciutat d'Astorga. Aquesta ciutat romana era coneguda amb el nom d'Asturica Augusta, i era un important enclavament on convergien dues de les calçades romanes més estratègiques: la Via Traiana i la Via de la Plata. La catedral de Santa María, de la qual destaquen les dues gran torres, és d'estil gòtic. El fastuós i singular Palacio Episcopal, obra de Gaudí, és l'actual seu del Museo de los Caminos.
- La Cruz de Ferro. És la fita amb la càrrega simbòlica més important de tot el Camí. Monument ancestral d'absoluta simplicitat, és només una creu de ferro clavada dalt d'un tronc, suportat per una base plena de pedretes perquè, segons estableix la tradició, cada pelegrí n'ha de dipositar una sobre la pila per, així, rebre la protecció divina al llarg del difícil Camí cap al sepulcre de l'apòstol. Es creu que l'origen és un antic monument romà de devoció a Mercuri, Déu dels camins. Una amiga em va comentar que en el seu Camí a Santiago, allà va deixar-hi 192 pedretes en memòria de cada una de les víctimes de l'atemptat de Madrid. Aquí queda escrit, per tant, que en el Camí de Sant Jaume també hi perdurarà el seu record.
- El poble de Villafranca del Bierzo. Capital cultural del Bierzo, i vinculada des dels seus orígens al Camí de Sant Jaume, conté un conjunt urbà amb un important patrimoni històric. A l'entrada, es troba l'església romànica de Santiago (s. XII), famosa per la seva Puerta del Perdón, lloc on els pelegrins impossibilitats podien guanyar-se el jubileu gràcies a un privilegi atorgat pel Papa Calixto III al segle XV. Altres edificacions monumentals són: el Castillo de los Marqueses de Villafranca (s. XVI); l'església gòtica de San Francisco (s. XIII); el Convento de San Nicolás (s. XVI), i la Colegiata de Santa María (s. XVI).
- El poble d'O'Cebreiro. Situat en un coll a 1300 metres d'altitud, en un entorn excepcional i habitualment cobert per la boira baixa, O'Cebreiro se'ns presenta com un bellíssim poble envoltat de misteris i de llegendes. L'església preromànica de Santa María la Real (s. IX) és molt bonica, però, tanmateix, l'element més destacable és l'excel·lent conservació de varies pallozas amb la característica coberta de palla, construccions d'origen celta on vivien famílies i bestiar.
- El monestir de Samos. Monestir benedictí fundat el segle VI, i un dels més importants d'Espanya.
- El creuer de Lameiros. Original creuer del segle XVII, a la base del qual hi ha una calavera i altres elements que fan referència al calvari, i en el relleu de la creu s'hi fa referència a la maternitat.
- El casc antic de Santiago. L'essència de Santiago, sens dubte, la trobem passejant pel casc antic, perquè és un constant descobriment d'esglésies, evocadores places, bonics racons i antics carrers de cases pairals cada dia plens de vida gràcies als nombrosos turistes i pelegrins. Les edificacions més destacades són: l'Hostal de los Reyes Católicos (s. XV); el Palacio de Gelmírez (s. XII-XIII); el Monasterio de San Martín Pinario (s. XI); el Colegio de San Jerónimo (s. XVI); la Fuente de los Caballos (s. XVIII); la Puerta de Platerías (s. XII), a la plaça homònima, i el Palacio de Raxoi (s. XVIII).
- La catedral de Santiago. La catedral, tota ella monumental, és el lloc on es resguarda el sepulcre del sant. Iniciada al segle XI, s'alça al mateix lloc on l'any 813 el va descobrir un pastor. Accedint des de la plaça de l'Obradoiro es troba el Pórtico de la Gloria (s. XII), de bellesa insuperable, joia arquitectònica d'enorme valor i obra mestra del romànic espanyol. Aquí es habitual col·locar la mà a la base del manell (columna que suporta el pes de la llinda al centre) i demanar algun desig, o bé senzillament donar les gràcies per haver arribat. Tanmateix, segons la tradició, el ritual més important és l'abraçada a la imatge de l'Apòstol (s. XIII), situada a l'altar major, i sota la qual es troba la cripta amb les restes òssies de Sant Jaume i els seus dos deixebles.
|
|
|
Variants
Les variants són camins alternatius al que es considera el camí principal, tot i que sovint és problemàtic (i a vegades fereix sensibilitats) anomenar un camí com a principal i el seu alternatiu com a secundari. Hi ha, però, dades objectives que faran decidir al caminant ben informat per una o altra possibilitat, com ara les diferències quilomètriques, de desnivell, de serveis, o bé consideracions de caire cultural o paisatgístic. D'altra banda, sempre hi haurà gent que preferirà les variants més solitàries.
Deixant de banda les petites alternatives que hi ha a les entrades o sortides d'algunes poblacions (sense gaire importància i ben detallades a qualsevol guia), ens centrarem en les variants més importants. Són les següents:
- De Saint Jean Pied de Port a Roncesvalles. Tan sols començar el Camí Francès ja ens trobem amb dues alternatives ben diferents per superar els Pirineus. La primera opció segueix la mítica Via Aquitània utilitzada per les legions romanes fa dos mil anys, i segueix també el camí utilitzat per les tropes napoleòniques en la seva conquesta d'Espanya fa uns dos-cents anys. Aquest camí puja primer a la petita vila d'Hunto i després s'enfila en direcció als espectaculars cims dels Port de Cize, creuant les collades de Bentartea i Leopeder. La segona alternativa, més boscosa i per cotes més baixes, avança per la vall de Valcarlos a través de pistes obertes a prop de la nacional i passa pel poble de Valcarlos, el qual disposa de tots els serveis.
No hi ha color: excepte a l'hivern i tret que les condicions climàtiques no siguin bones és millor la primera opció, prenent, això sí, les precaucions de les travesses per l'alta muntanya. Per història, per paisatge i perquè transcorre en un magnífic entorn natural allunyat de la civilització. Té uns 400 metres més de desnivell i uns 2 quilòmetres menys de distància que la variant de Valcarlos.
- De Calzada de Coto a Mansilla de la Mulas. Aquesta variant està situada entre Sahagún i Lleó. Aquí sí parlarem de camí principal i camí alternatiu. El camí principal, senyalitzat com a Camino Real Francés i que, de fet, és el camí de peregrinació històric, no entra al poble de Calzada de Coto i passa per Bercianos, El Burgo Ranero, Religos i Mansilla de la Mulas. Transcorre per un còmode, monòton i rectilini camí de vianants construït per als pelegrins moderns. El camí alternatiu, el qual sí entra a Calzada de Coto i a trams segueix l'antiga calçada romana anomenada Via Traiana, passa per Calzadilla de los Hermanillos (disposa d'alberg), l'únic poble fins a Mansilla de las Mulas.
El camí principal és un quilòmetre més curt, disposa de més serveis i és el que prenen la majoria de pelegrins. Sens dubte és un camí més còmode que el de la calçada romana, a trams pedregós i enfangat quan plou. Però afortunadament cada persona té els seus gustos, així que, encara que sembla lògic seguir el camí principal, per a tots aquells que valorin la solitud i el plaer de caminar per un camí menys artificial i més allunyat de carreteres i poblacions, l'alternativa de la calçada romana és prou vàlida.
- De Virgen del Camino a Hospital de Órbigo. Aquesta variant està situada entre Lleó i Astorga. Aquí també parlarem de camí principal i de camí alternatiu, atès que no hi ha cap dubte de quin és quin. El camí principal, coincidint amb el Camí Francès medieval, transcorre sempre per camins de vianants paral·lels a la nacional i passa per diverses poblacions amb bons serveis i albergs. El camí alternatiu, el qual es va crear artificialment per allunyar els pelegrins de la nacional quan encara no hi havia les pistes paral·leles que l'eviten, s'allunya de la carretera i de les grans poblacions, transcorre sempre per tranquil·les carreteres secundàries i pistes de terra en un agradable entorn rural. Com sol passar en aquests casos, les poblacions són petites i amb pocs serveis, i l'únic poble amb alberg és Villar de Mazarife.
La diferència de 4 quilòmetres, en aquest cas, és important: 25 pel camí principal i 29 pel camí alternatiu. De totes maneres, per qui no li vingui d'aquí, val la pena prendre la variant de Villar de Mazarife, la qual sense ser cap meravella és més agradable que l'altra, i després de creuar la ciutat de Lleó (i poblacions annexes) aquest camí campestre ajuda a tornar a assossegar l'esperit del pelegrí.
- D'Hospital de Órbigo a Astorga. A Hospital de Órbigo, per superar els quinze quilòmetres que ens separen d'Astorga, també tenim dues alternatives ben diferents. La primera alternativa (just a la sortida d'Hospital de Órbigo seguint el camí de la dreta) passa per les petites viles de Villares de Órbigo i Santibáñez de Valdeiglesias, a trams pel páramo, zones boscoses i camps de conreus. La segona alternativa (seguint el camí de front a la sortida d'Hospital de Órbigo) retorna al monòton i avorrit camí de vianants que avança en paral·lel a la nacional.
Aquesta vegada no hi ha cap mena de dubte: la millor alternativa és la primera, malgrat el quilòmetre afegit respecte la segona opció. Per lògica suposo, tot i que és una dada que desconec, la segona deu coincidir amb el Camí Francès medieval, atès que el recorregut és més pla i directe.
- De Villafranca del Bierzo a Trabadelo. Aquesta variant es troba poc abans d'entrar a Galícia. És la variant més curta, de poc més de deu quilòmetres, de totes les descrites aquí, però és força interessant comentar-la. El camí principal ressegueix la vall del riu Valcarce per un horrible camí asfaltat separat de la nacional (sense tràfic des de l'obertura de l'autovia A-6 Madrid - La Corunya) per un mur de formigó d'uns 80 centímetres d'alçada. Encaixonada a la vall, i per sobre del cap dels caminants, hi passa l'autovia que acabo d'esmentar. El camí alternatiu gira a la dreta per un carrer amb una forta pendent, just passat el pont sobre el riu Burbia, a Villafranca del Bierzo. Després d'una contundent pujada d'un quilòmetre de llarg (on es guanya un desnivell de gairebé 300 metres), el camí planeja en un entorn de silenci, creuant boscos de vells castanyers i amb unes vistes sobre la vall espectaculars. Més endavant, és clar, queda la forta baixada a Trabadelo, on conflueix amb el camí principal.
La diferència en distància no és significativa, però és ben clar que el camí alternatiu és més dur. Així doncs, per a aquells que no estiguin per 'tirar coets' millor seguir el camí de la vall. Per als que estiguin més en forma i encara tinguin la moral alta, el camí alternatiu és una bona opció.
- De Triacastela a Sarria. Per San Xil o per Samos? Difícil elecció, atès que les dues són igualment boniques i interessants, i les dues avancen a través de bellíssimes corredoiras i petits pobles rurals. És la Galícia profunda i, diuen alguns, màgica. Just a la sortida del poble de Triacastela, cal triar entre anar a la dreta per la preciosa vall de San Xil o bé a l'esquerra per la no menys bonica vall del riu Oribio i l'espectacular monestir benedictí de Samos, on els monjos disposen d'un alberg de pelegrins.
Són més els pelegrins que es dirigeixen a Sarria per la vall de San Xil, per una raó de pes: per San Xil hi ha 18 quilòmetres i per Samos n'hi ha 23. No obstant això, per a tots aquells pelegrins amb inquietuds culturals, la variant de Samos els permetrà visitar un dels monestirs més importants d'Espanya.
............................
gronze.com
|
|
 |
Camí de Sant Jaume
