San Sebastián
Tot seguit presentem una llista, que no pretén ser exhaustiva, dels 25 monuments o indrets més rellevants en l'àmbit cultural que trobem en el Camí del Nord. Com sempre, la llista la presentem seguint l'ordre de la marxa:
La ciutat d'Irún. En aquesta històrica ciutat fronterera comença el Camí de Nord, que com quasi tots els Camins de Sant Jaume prové de França. I ho fa, simbòlicament, a l'antic Puente de Santiago, que uneix Hendaye i Irún sobre el riu Bidasoa. Els dos elements arquitectònics destacats de la població, i que estan en el mateix trajecte urbà del camí, són: la voluminosa església del Juncal (segle XVI), d'estil de base gòtic i portada barroca, al carrer de Santiago; i el bonic edifici de l'Ajuntament (segle XVIII), d'estil barroc, a la plaça de San Juan.
El barri de Pasajes de San Juan. És el barri més bonic del poble de Pasajes, separat de la resta de la localitat per la ria de Pasajes. Pasajes de San Juan és una petita vila marinera de preciosa estampa costumista, a la vora de la ria, configurada per estrets carrers empedrats amb grans cases, i palauets amb balcons de fusta colorits i florejats. Hi destaca la casa on va viure, l'any 1841, l'il·lustre escriptor francès Victor Hugo, i que actualment és la seu de l'oficina de turisme..
La ciutat de San Sebastián. És el destí turístic més important de tota la cornisa cantàbrica. És una ciutat cosmopolita, amb importants festivals culturals (com els de cinema i jazz), amb diversos restaurants de prestigi mundial, i amb una alta qualitat de vida. Hi viuen 185 mil ànimes i és la capital de la província de Guipúscoa. A la part moderna presenta una arquitectura elitista d'aire afrancesat, que li dóna caché i la converteix en una de les ciutats més cares de l'Estat. És un delit passejar per la gran platja de la Concha, l'espai d'oci més important, com també per l'Eixample i pel casc antic. Pel que fa als monuments més rellevants cal destacar: la barroca basílica de Santa María (segle XVIII), al casc antic; l'edifici de l'Ajuntament (finals del segle XIX), a la badia de la Concha; el modern palau de congressos Kursaal, de l'arquitecte Rafael Moneo, a peu de camí a l'entrada (avinguda Zurriola), i, finalment, el conjunt escultòric Peine del Viento, d'Eduardo Chillida, al final de la badia de la Concha i als peus del Monte Igueldo.
La ciutat de Zarautz. Ciutat turística i residencial, amb una aburgesada arquitectura tant pel que fa als palauets tradicionals com a les edificacions més modernes. A destacar, sens dubte, l'extensa platja i l'esplèndid passeig marítim. En el casc antic sobresurt el conjunt monumental de Santa María la Real, format per l'església (segles XV-XVI), d'estil gòtic, la Torre de Zarautz (segle XV), l'edificació més antiga que es conserva de la vila i actual Museu d'Art i Història, i uns jaciments arqueològics que van del segle V aC al segle XVI dC. Zarautz també és coneguda per altres qüestions més mundanes, com són el surf i el restaurant de luxe que té a peu de platja (i davant de l'alberg) el televisiu cuiner Karlos Arguiñano.
El poble de Getaria. Getaria és una petita i pintoresca vila marinera. En l'àmbit monumental hi destaca l'església de San Salvador (segles XV-XVII), d'estil gòtic, un dels santuaris més antics de Guipúscoa. Aquesta església acull el sepulcre de l'il·lustre mariner Juan Sebastián Elcano, fill de la vila nascut l'any 1476, i el primer mortal a donar la volta al món en vaixell. En l'àmbit geogràfic cal destacar, davant de la població, hi ha el Monte de San Antón, una petita illa unida artificialment a la vila i coneguda com a Ratón de Getaria per la semblança que de lluny té amb el simpàtic animaló.
El monestir de Zenarruza. S'aixeca a la vessant septentrional del mont Oiz (1.025 m), a poc més d'un quilòmetre de la petita vila de Bolibar. Fundat al segle XI, del conjunt es conserva en bon estat l'església (segle XV), d'estil gòtic, i el bonic claustre (segle XVI), d'estil plateresc i únic d'aquestes característiques a Biscaia. Des de 1988 hi resideix un orde monàstic cistercenc que conserva la tradició d'oferir sostre als pelegrins, en cas de necessitat, en una petita sala amb quatre lliteres, que no és un alberg pròpiament dit.
La ciutat de Gernika. La història de la ciutat està marcada dramàticament pel bombardeig de l'aviació alemanya que l'any 1937, en plena Guerra Civil, la va destruir en gran part. Aquest fet sempre romandrà a la memòria col·lectiva gràcies al cèlebre quadre Gernika de Picasso. Un edifici que no va resultar afectat pel bombardeig va ser la Casa de Juntas, de gran força simbòlica en el País Basc, i on s'hi conserva el roure monumental (l'actual es va plantar l'any 2004) sota el qual s'hi celebraven les juntes del Señorío de Vizcaya. Sota aquest arbre és on jura el càrrec, avui dia, el Lehendakari. Una altra de les edificacions que no va resultar afectada per les bombes és l'església de Santa María (segles XV-XVIII), també a la part alta de la ciutat i a prop de la Casa de Juntas.
La ciutat de Bilbao. Amb 350 mil habitants i gairebé un milió la seva àrea metropolitana, Bilbao, capital de la província de Biscaia, és la ciutat més gran del País Basc i també del nostre Camí del Nord. La industria pesada, sobretot la siderúrgica, fou des de finals del segle XIX fins als anys 70 del segle passat el principal motor del creixement econòmic i demogràfic de la ciutat. La dolorosa reconversió industrial dels anys 80 i 90 ha impulsat Bilbao a convertir-se en una ciutat turística i de serveis, amb el Museu Guggenheim i el modern Metro de Bilbao com els dos pilars fonamentals en aquest procés. Pel que fa als monuments històrics hi destaca, en el casc antic, la catedral de Santiago (segles XIX-XVI), d'estil gòtic i l'única catedral de l'Estat (a banda, és clar, de la catedral de Santiago de Compostel·la) dedicada a l'apòstol. També és rellevant la basílica de Nuestra Señora de Begoña, dels segles XVI-XVII i amb importants reformes posteriors, a la part alta i a peu de camí a l'entrada de la ciutat. El casc antic, configurat en el segle XVII, és conegut com "Las Siete Calles".
El Pont de Biscaia. Anomenat popularment "Puente Colgante", o bé "Puente Colgante de Portugalete", és un pont sobre la ria del Nervión que uneix, amb una barqueta pendular transbordadora, Getxo i Portugalete. Inaugurat l'any 1893, fou el primer pont transbordador del món amb estructura de ferro, i actualment és l'únic d'aquestes característiques que continua en funcionament. És d'una gran bellesa plàstica, amb quatre torres de ferro de 61 metres d'alçada (dues a cada riba) unides per un travesser de 160 metres de longitud a 40 metres sobre el nivell de l'aigua. Uns ascensors permeten accedir a la passarel·la, des d'on es gaudeix d'unes impressionants vistes de l'entorn. El pont està considerat un símbol de la revolució industrial al País Basc, i fou declarat Patrimoni Mundial per l'UNESCO.
La ciutat de Castro Urdiales. Bonica vila marinera, amb una rica història que es remunta a una fortificació romana. Posteriorment, a l'edat mitjana, el seu port fou un dels més rellevants pel que fa al tràfic comercial, com testifica el fet que fos una de les Cuatro Villas del Mar (agrupació dels quatre ports més importants de Cantàbria). D'aquesta època és el conjunt monumental de Castro Urdiales, en el qual destaca la magnífica església de Santa María (segles XIII-XV), d'estil gòtic, i al seu costat el castell-far de Santa Ana (segles XIII-XIV), l'ermita de Santa Ana i el pont medieval. El turisme, en detriment de les activitats de pesca i comercials vinculades al port, s'ha convertit en els darrers anys en el motor econòmic de la localitat.
La ciutat de Laredo. Una altra històrica vila marinera que també pertanyia a les Cuatro Villas del Mar, fet que avala la importància del seu port a l'edat mitjana. A les darreres dècades s'ha transformat en un noble centre turístic i residencial, amb boniques cases pairals blasonades. En el conjunt monumental de la Puebla Vieja, a la part antiga de Laredo, s'agrupen al voltant de l'església gòtica de Santa María de la Asunción (segles XIII-XVII) edificacions i vestigis medievals de gran valor. A banda de l'església principal, hi destaquen l'església de San Francisco (segle XVI), l'edifici de l'Ajuntament (segle XVII), la casa-palau de Zarautz, la casa de Hernando Alvarado, la casa de la Hoz i la casa-torre dels Gutiérrez de Rada, totes elles construïdes entre els segles XV i XVIII. El creixement urbanístic de segones residències en els darrers anys ha estat ferotge.
La ciutat de Santander. Capital de la comunitat autònoma de Cantàbria, amb un quart de milió d'habitants, Santander és una de les ciutats més interessants de la costa cantàbrica i mereix una visita detallada. També pertanyia a les Cuatro Villas del Mar. Al centre, a prop d'on està l'alberg, podem visitar la catedral de Nuestra Señora de la Asunción (segles XIII-XVII), de base gòtica però sotmesa a una profunda reforma els anys 80, i en la qual hi destaca la romànica església inferior. A mitja hora a peu del centre (ben comunicat en autobús), podem apropar-nos a les famoses platges d'El Sardinero, una zona d'oci i turística on hi destaca el Gran Casino (1916). A prop d'El Sardinero, al cim d'un petit promontori abocat al mar, hi ha possiblement el monument més interessant de la ciutat, l'exuberant Palacio de la Magdalena (inicis del segle XX), una gran palau amb influències arquitectòniques britàniques, regal de la ciutat de Salamanca (pagat per subscripció popular) a la família reial. Avui dia, en l'esmentat palau s'hi celebren congressos i esdeveniments similars.
El poble de Santillana del Mar. Petita vila amb un gran atractiu turístic per la seva bellesa i monumentalitat. A pesar del seu nom, el mar queda a més de tres quilòmetres de la localitat. Passejar pels seus vells carrers empedrats, amb boniques i antigues casones, és retrocedir uns quants segles en la roda de la història. Però la joia de la corona és la col·legiata romànica de Santa Juliana (segle XII), construïda sobre un primitiu temple del segle IX o X que fou l'origen de la població, i on hi destaca l'extraordinari claustre amb columnes adornades amb superbs capitells. Un indret suggeridor. A poc més d'un quilòmetre del poble es troba la Cova d'Altamira (el camí no hi passa), que conserva les pintures d'art rupestre del paleolític, dins el paleolític superior (33.000 aC - 9.000 aC), més importants del món. Fou declarada Patrimoni de la Humanitat l'any 1985. Avui en dia les visites a la cova estan fortament restringides, però es pot visitar el Museu d'Altimira, que reprodueix i interpreta les esmentades pintures.
L'església de San Martín de Tours, Cigüenza. Sòlida i sòbria construcció barroca del segle XVIII, i un dels millors exemples de la nombrosa arquitectura indiana que trobem en aquesta zona. Els indians eren aquells que havien emigrat i fet fortuna a Sud-amèrica, i que en molts casos realitzaven generoses donacions als seus pobles natals. L'església de San Martín de Tours fou construïda per ordre de Juan Antonio de Tagle Bracho, nascut a Cigüenza i emigrat al Perú.
El poble de Comillas. Localitat de residència i estiueig de nombrosos membres de la reialesa, aristocràcia i alta societat des dels temps del rei Alfons XII, a finals del segle XIX. El ric patrimoni de la localitat està vinculat al retorn dels indians, sobretot d'Antonio López y López, que el rei Alfons XII va atorgar el títol de Marqués de Comillas. Antonio López va amassar una immensa fortuna a Cuba, i al seu retorn va manar construir les tres edificacions més destacades de la vila: l'opulent Universidad Pontificia de Comillas (1890), avui en desús; el superb palau de Sobrellano (1878), que fou la seva residència; i Villa Quijano (1885), també coneguda com el Capricho de Gaudí, perquè fou projectat pel genial arquitecte català com a extravagant residència d'estiu del cunyat del Marqués.
El poble de San Vicente de la Barquera. Quarta i última de les Cuatro Villas del Mar. Localitat vinculada històricament a les activitats pesqueres i comercials del port, i avui convertida en una amable vila turística amb un valuós patrimoni arquitectònic i natural. Es troba emplaçada a banda i banda de la ria de San Vicente, i la major part del seu terme municipal s'inclou dins el Parc Natural de Oyambre. Pel que fa a l'àmbit monumental cal destacar, ben visible a dalt d'un promontori rocós, la gran església gòtica de Santa María de los Ángeles (segle XV), i també el Castillo del Rey (segle XIII), l'Hospital de la Concepción (segles XIV-XVI), antic hospital de pelegrins del que només es conserva la façana, i tot el conjunt de l'antiga Puebla Vieja.
La ciutat de Llanes. Localitat asturiana amb una llarga i rica història, habitada des del paleolític (vestigis de pintures rupestres). A l'edat mitjana fou un important centre administratiu i militar, i a l'edat moderna el seu port desenvolupava una intensa activitat pesquera i comercial. També en els segles XIX i XX Llanes es va beneficiar de les nobles construccions dels indians que tornaven d'Amèrica. De l'interessant conjunt monumental de la població hi destaca l'església gòtica de Santa María del Concejo (segles XIII-XV), els vestigis de la muralla medieval (segle XIII), el Torreón (segle XIII), actual seu de l'oficina de turisme, i el palau de los Gastañaga (segles XVII-XIX). Menció apart mereix l'original acció de l'artista basc Agustín Ibarrola, que va pintar els cubs de formigó de l'escullera del port. L'obra es coneix amb el nom de "los cubos de la memoria" (2001-2006).
La ciutat de Ribadesella. Les pintures rupestres de la cova de Tito Bustillo, a prop d'aquesta bonica vila marinera, certifiquen un assentament paleolític. A l'edat mitjana la seva activitat econòmica voltava entorn a les drassanes, la captura del salmó i la caça de balenes. Avui en dia, el gran estuari de la desembocadura del riu Sella separa en dues meitats el poble; la part vella, amb les edificacions medievals, és l'oriental, mentre que la part moderna, amb sumptuoses cases modernistes d'estiueig de l'alta societat, és l'occidental. Dels diversos monuments d'interès que trobem a la part vella cal destacar, en l'àmbit religiós, l'església romànica de Santa María de Junco (segle XIII) i l'ermita de la Virgen de la Guía (segle XVI), i en l'àmbit civil, el Palacio de Pietro-Cutre (segle XVI), actual seu de l'Ajuntament.
La ciutat de Gijón. Amb 275 mil habitants és la ciutat més poblada d'Astúries, però no la seva capital. La industria del carbó, la siderúrgia i el port foren els motors del ràpid creixement econòmic i demogràfic que va experimentar la ciutat en els primers tres quarts del segle XX. Després, la crisi industrial va obligar a diversificar l'economia sumand-hi altres sectors, com el turisme i l'ensenyament universitari. Avui dia, Gijón gaudeix de bones i grans platges urbanes, plenes a vessar durant la temporada d'estiu, i d'un gran port esportiu. En l'àmbit cultural, els principals monuments i indrets d'interès estan concentrats en el petit casc antic, en el barri de Cimadevilla, i són la plaça Mayor, la preciosa església de San Pedro (segle XV, però reconstruïda després de la Guerra Civil), el Palacio de Revillagigedo (segle XVIII), la basílica de San Juan Bautista (segle XVIII), i la casa-museu de Jovellanos (segle XVI). Al cim de petit turó on s'assenta el barri de Cimadevilla, hi trobem una obra de l'escultor basc Eduardo Chillida, anomenada "Elogio del Horizonte" (1990).
La ciutat d'Avilés. Vila de gran importància a l'edat mitjana pel comerç de la sal i l'activitat portuària. La ciutat té 85 mil habitants i, a l'igual que Gijón, va fomentar el seu creixement a finals del segle XIX i bona part del segle XX en la industria siderúrgica i la industria del carbó. A inicis dels anys 80 era una de les ciutats més contaminades d'Eupora, però avui en dia, la rehabilitació de les zones històriques, la regeneració de la ria i els nombrosos espais verds l'han transformat en una de les ciutats més atractives i agradables d'Astúries. De gran interès és el conjunt del casc antic, on hi destaca la plaça d'España, centre neuràlgic de la població, l'Ajuntament (segle XVIII), l'extraordinari palau de Camposagrado (segle XVII), el palau de Valdecarzana (segle XV), i el palau de Llano Ponte (segle XVIII). Pel que fa als edificis religiosos destaquen les dues esglésies de Santo Tomás de Cantorbery, al barri de Sabugo, l'antiga del segle XIII, i la gran construcció moderna d'inicis del segle XX.
El Castillo de San Martín, Soto del Barco. Imponent edificació emplaçada en un enclavament estratègic, al cim d'un promontori a la vora est del riu Nalón, on aquest dibuixa un meandre poc abans de morir al Cantàbric. S'atribueix la seva construcció, sobre una antiga fortificació romana, a Alfons III amb l'objectiu de protegir la costa de les incursions normandes. Avui dia és de propietat privada i no es pot visitar.
La localitat de Luarca. Capital del municipi asturià de Valdés, Luarca és una històrica vila marinera ubicada a la desembocadura del riu Negro. La seva badia natural encerclada de muntanyes és la imatge característica de la població, amb una creixent urbanització adaptada a l'orografia. Havia comptat amb un hospital de pelegrins en els segles XV i XVI. Pel que fa a l'àmbit monumental cal destacar: el barri mariner de Cambaral; l'església de Santa Eulalia, del segle XII i reconstruïda el segle XIX, amb valuosos retaules; l'ermita de la Virgen Blanca, reconstruïda el segle passat, emplaçada sobre l'Atalaya, i, per últim, el cementiri, considerat un dels més bonics d'Espanya, amb esplèndids panteons modernistes i amb magnífiques vistes.
El monestir de San Salvador, Lourenzá. Fou fundat pel comte Osorio Gutiérrez (conegut com el comte Sant) en el segle X, i on s'hi va recloure com a monjo després de la mort de la seva esposa. El conjunt monumental consta de l'abadia, l'església, diverses capelles i dos claustres. Cal destacar la magnífica façana barroca de l'església (segle XVIII), i el Museu d'Art Sacre on s'hi conserva un sepulcre de marbre del segle VI únic a Europa.
El poble de Mondoñedo. A l'edat mitjana fou una de les set capitals de província del Regne de Galícia, precedent històric de l'actual comunitat autònoma. Vila natal de l'escriptor Álvaro Cunqueiro, Mondoñedo és tota ella un museu a l'aire lliure i el seu casc antic, amb la bonica plaça d'España com a eix, ha estat declarat Conjunt Històric-Artístic. El monument més important és la catedral de Santa María (segles XII-XVI), d'estil bàsicament gòtic però que conserva la primitiva portalada romànica (segle XIII), on hi destaca la rosassa de la façana principal (segle XIII), el claustre renaixentista (segle XVII) i l'important museu d'art sacre. De les nombroses edificacions interessants de la vila, a banda de la catedral, destaquem l'antic Ajuntament (segle XVI), el santuari de los Remedios (segle XVIII) i el seminari de Santa Catalina (segle XVII).
El monestir de Santa María de Sobrado dos Monxes. Tot i que el seu origen data del segle X, el primer gran edifici es va construir al segle XII. D'aquella època romànica en queda la capella de la Magdalena i la sala capitular. L'església actual és d'estil barroc (segle XVIII), i el seu claustre Grande, de tres pisos i més de cent metres de perímetre, data dels segles XVI-XVIII. A l'edat mitjana fou un dels monestirs més importants de Galícia. Actualment hi conviuen monjos benedictins que disposen d'estances per allotjar els pelegrins.
