Per veure el mapa complert anar a la pàgina del Mapa dels Camins de Sant Jaume
Distàncies Camí del Nord
El Camí del Nord (o Camí de la Costa) és el Camí de Sant Jaume que va d'Irún a Santiago per la costa cantàbrica. Fins a Ribadeo, la primera població gallega, el traçat segueix, més a prop o més allunyat, el litoral, i a partir de l'esmentada població la ruta s'allunya de la costa per dirigir-se a la capital gallega. El Camí del Nord és un dels camins històrics que els pelegrins medievals seguien per visitar el sepulcre de l'apòstol, tot i que els historiadors coincideixen en que mai va ser molt freqüentat a causa de l'orografia un xic més complicada i al menor nombre de viles on gaudir de l'hospitalitat.
Avui en dia el Camí del Nord, juntament amb la Via de la Plata i el Camí Portuguès, s'ha convertit en una bona alternativa al Camí Francès per tots aquells caminants que volen allunyar-se d'un camí cada dia més massificat i més domesticat. O que cerquen una peregrinació menys trivial i més espiritual. O que cerquen uns paisatges que en l'imaginari popular són més espectaculars que en altres camins, en ser un camí litoral.
Cada any el nombre de pelegrins augmenta amb força en aquesta ruta cantàbrica. A l'any 2009 foren 9.183 caminants, i la previsió per l'any 2010 (Any Sant) és d'un increment del 50%. La gran majoria ja han recorregut el Camí Francès i cerquen noves experiències. Altres han sentit a parlar de la massificació del camí principal i fugen al Camí del Nord. També és cert que si en el Camí Francès, en el global de l'any, hi ha un cert equilibri entre pelegrins espanyols i estrangers, a la ruta cantàbrica l'equilibri es trenca clarament a favor d'aquests últims (amb el mes d'agost com a única excepció).
Com ja s'ha dit, a Galícia el camí ja transcorre per l'interior. Però també en les altres comunitats autònomes hi ha llargs trams on caminem sense veure el mar, i etapes senceres allunyats de la costa. Qui cregui que el Camí del Nord és un bucòlic camí sempre a la vora del mar s'equivoca. És cert que hi ha trams que segueixen la línia de la costa, i molt bonics, amb fantàstiques platges i abruptes penya-segats, però són els menys. Això sí, després d'hores caminant per l'interior, quan ja no recordem que el mar està a tocar, la sobtada aparició del cantàbric és un regal esplèndid.
Una altra de les característiques del Camí del Nord és que transcorre per un territori amb una alta densitat urbana, amb força ciutats grans i mitjanes, i amb nombroses urbanitzacions. Són evidents, pels caminants, les conseqüències de la pressió urbanística que ha sofert la costa espanyola en les darreres dècades.
El camí en el País Basc és extraordinari, tant pel que fa als camins com pel que fa als paisatges i a les localitats. I, a més, la senyalització és excel·lent. El camí és força muntanyós en quasi tot el recorregut, més en la província de Guipúscoa que en la de Biscaia, i cal superar fins a 10 serres d'entre 300 i 500 metres d'altitud. El paisatge bàsicament el configuren les valls verdes i humides, les grans extensions boscoses, els nombrosos rierols, els masos d'explotacions ramaderes, l'aspre perfil de la costa i els pobles compactes. A Guipúscoa, passem per coquetes viles marineres, com Pasajes de San Juan, per acollidores poblacions turístiques, com Zarautz, i, és clar, per una de les ciutats més boniques de l'Estat: San Sebastián. A Biscaia cal destacar Gernika i, és clar, Bilbao, en l'àrea metropolitana de la qual hi viu gairebé la meitat de la població del País Basc.
El camí per Cantàbria avança en la seva major part per carreteres i pistes asfaltades. En diverses etapes tenim com a referència la carretera nacional N-634, per la qual haurem de caminar però que, sortosament, no suporta gaire trànsit des de l'obertura de l'autovia A-8. En alguns trams hi ha alternatives senyalitzades que eviten l'asfalt, però que incrementen considerablement el nombre de quilòmetres. Els aspectes més positius del tram per Cantàbria són algunes valls delicioses, com les de Liendo i Güemes, encisadores platges, com la de Berria, localitats de gran interès, com Castro Urdiales i Santillana del Mar, i la visita a la noble capital, Santander. Pel que fa als aspectes negatius, a banda de l'excés d'asfalt, mencionar les extenses urbanitzacions, les zones industrials de Santander i Polanco, el domini aclaparador dels boscos d'eucaliptus, i una senyalització un xic difícil de seguir.
El camí per Astúries, respecte al de Cantàbria, és més muntanyós i feréstec, i per tant també presenta més desnivells. També a Astúries hi ha molts boscos d'eucaliptus per a l'explotació paperera. Els trams d'asfalt continuen sent importants, amb l'N-634 de referència, però ara alternats amb camins de terra i senders. Algunes petites viles tenen una estructura urbana extensa i anàrquica, que fa difícil saber on comencen i on acaben. També trobem poblacions marineres boniques i acollidores, com Llanes, Ribadesella i Luarca, i altres sorprenentment interessants, com Avilés. Cal, això sí, creuar dues importants àrees industrials en la curta etapa entre Gijón i Avilés. En la major part dels trams la senyalització és correcta, però en alguns indrets, com en el Monte Areo (10 km passat Gijón) o entre Luarca i Villapedre, és força confosa.
Al llogaret de Casquita, 4 km després de Villaviciosa, hi ha la bifurcació més important del Camí del Nord, l'indret on tenim l'opció de dirigir-nos a Oviedo per seguir el Camí Primitiu, o continuar pel Camí del Nord a prop de la costa. La bifurcació està perfectament senyalitzada amb un molló. Des del desviament resten 41 km a Oviedo, amb albergs en funcionament al Monasterio Santa María de Valdediós i a La Vega de Sariego, i un alberg previst per a la primavera de 2010 a Pola de Siero. De la bifurcació a Gijón, seguint el Camí del nord, resten 24 km, sense albergs.
El Camí del Nord passa per quatre comunitats autònomes i sis províncies: País Basc (Guipúscoa i Biscaia), Cantàbria (Cantàbria), Astúries (Astúries) i Galícia (Lugo i La Corunya).
El Camí del Nord, d'Irún a Arzúa, té 776 quilòmetres i passa per 121 poblacions amb serveis. Així doncs, resulta una mitjana d'una població amb serveis cada 6,4 km. Les distàncies més llargues sense possibilitats d'avituallament són: de Miraz a O Mesón (20,4 km), a Galícia; de Mondoñedo a Gontán (17 km), també a Galícia, i, finalment, de Gernika a Goikolexea (16 km), al País Basc. El camí passa per un munt d'àrees urbanes, entre les quals destaquen les següents: Bilbao, amb 350 mil habitants (900 mil a l'àrea metropolitana); Gijón, amb 280 mil habitants; San Sebastián, amb 185 mil habitants; Santander, amb 180 mil habitants, i Avilés, amb 85 mil habitants.
Tot seguit adjuntem un document amb el llistat de les poblacions, les distàncies relatives, les distàncies acumulades, els serveis disponibles i les variants més importants.
Document de les localitats del Camí del Nord (distàncies i serveis)
A l'igual que els altres camins alternatius al Camí Francès, el Camí del Nord ha tingut en els darrers deu anys un important augment en el nombre d'albergs, que ja permeten realitzar quasi tot el camí sense haver d'utilitzat allotjaments alternatius. De totes maneres, en plena temporada d'estiu la manca de places es força notòria, atès que pocs són els albergs que superen les 30 places, fet que suposa un problema important.
Amb dades de l'any 2010, el Camí del Nord disposa de 53 albergs exclusius per a pelegrins, amb una mitjana d'un alberg cada 15 km. El tram més problemàtic, i així serà fins que a Gijón no hi hagi un alberg de pelegrins (n'hi ha un de juvenil), és de Sebrayo a Avilés; 57 km sense cap alberg de pelegrins (Nota març 2010: Hi ha bungalows per a pelegrins en el càmping Deva, 4 km abans del centre urbà de Gijón). A Galícia gairebé tots els albergs pertanyen a la Xunta, i presenten unes bones instal·lacions, mentre que a les altres comunitats dominen els albergs municipals, alguns dels quals deixen bastant que desitjar pel que fa a la higiene. També en el Camí del Nord es comencen a obrir, seguint l'estela del Camí Francès, alguns albergs privats que complementen dignament l'oferta de places dels albergs públics, a un preu, és clar, un xic més elevat.
Alguns albergs municipals presenten unes instal·lacions precàries, el manteniment és exigu i la higiene escassa. Una bona idea, per aquells que ho considerin necessari, és portar llençols.
A Güemes, a l'etapa anterior de Santander i allunyat 1 km de la ruta, trobem un dels albergs més bonics, curiosos i entranyables: La cabaña del abuelo Peuto. El cura i gran viatger Pare Ernesto és el propietari, i la seva bondat i saviesa és una font d'inspiració per a tots els caminants que hi passen.
