|
|
|
 |
|
Buscar:
|
|
Traduir:
|
|
Español
Català
Gronze.com
|
|
|
 |
| Usuaris connectats:
14
|
|
|
| Camí de Sant Jaume > Camí Via de la Plata
|
|
|
 |
 |
|
 |
 |
|
|
|
|
 |
|
|
|
|
Mapa Camí de la Plata
|
|
|
Croquis
Distàncies Camí de la Plata
|
|
|
Introducció
El Camí de la Plata es coneix amb diverses denominacions: Via de la Plata (la més utilitzada, però que no només fa referència al camí de peregrinació), Ruta de la Plata (més actual i que fa referència, habitualment, a la vessant turística) i Camí Mossàrab a Santiago (en aquest cas fa referència exclusivament al camí de peregrinació). El camí que des de Granja de Moreruela, poble a uns 40 quilòmetres al nord de Zamora, va a Santiago per Puebla de Sanabria i Orense també es coneix amb el nom de Camí Sanabrès. I, per si no n'hi hagués prou, el camí entre Salamanca i Santiago que passa per Puebla de Sanabria i Orense també s'anomena Camí Fonseca.
El Camí de la Plata deu el seu origen a un conjunt de calçades romanes que unien el sud-oest amb el nord-oest peninsular. En el seu tram central la calçada romana s'anomena Iter Ab Emerita Asturicam (aquest nom prové d'estudis actuals) i unia dues poblacions romanes de gran importància: Emerita Augusta (Mèrida), capital de la província romana de Lusitania, i Asturica Augusta (Astorga). Segles després, aquests magnífics camins pavimentats amb pedres els van utilitzar els àrabs en la seva conquesta dels territoris peninsulars i posteriorment, un cop reconquistats pels cristians, foren els devots de Santiago qui els seguiren en la seva peregrinació a la tomba de l'Apòstol.
La denominació "Plata" no té res a veure amb el metall d'argent. No se sap del cert el seu origen, però la hipòtesi més versemblant és que deriva d'una evolució del nom àrab Balata, que significa camí empedrat.
Centrant-nos en el camí d'avui dia, el primer que cal dir és que les dues paraules que més bé sintetitzen l'essència del camí són: solitud i calor. Són handicaps? Depèn per a qui, però formen part fonamental de la Plata i, potser, són alhora les seves principals virtuts i inconvenients. En alguns trams, sobretot entre Sevilla i Salamanca, la solitud és immensa. Hores i hores de camí sense trobar-nos a ningú i sense passar per cap lloc habitat. Quant a la calor (també principalment en el tram de Sevilla a Salamanca), depèn, òbviament, de l'època de l'any que hi anem: a la primavera i a la tardor pot ser intensa, i a l'estiu pot ser insofrible. Alguns dies de juliol i agost, a Andalusia i Extremadura, el termòmetre pot superar els 40 graus a les hores centrals del dia. Caminar a aquesta temperatura és perillós (cop de calor), i en aquestes circumstàncies caldrà fer etapes curtes aprofitant la matinada i el capvespre per avançar. O, més sensat encara, evitar anar a aquest camí en aquests mesos tan calorosos.
La solitud, la calor, les llargues distàncies entre les poblacions i el miler de quilòmetres que separen Sevilla de Santiago fan d'aquest un camí poc propens a la massificació. De tota manera, i com també passa als altres camins, cada any augmenta el nombre de pelegrins que el recorren, sobretot a la primavera, i, fins i tot, per Setmana Santa alguns albergs s'omplen de gom a gom. És també un camí força atractiu per als ciclistes, atès que una bona part del recorregut és ciclable.
Quant al paisatge, la Plata té quelcom d'exclusiu. A banda dels boscos espessos de roures que trobem a Sanabria i Orense, a banda dels immensos camps ondulats de cereals que trobem entre Salamanca i Granja de Moreruela, a banda dels oliverars i vinyes que trobem a Andalusia i Extremadura, a banda dels conreus i boscos d'eucaliptus que trobem a La Corunya, a banda de tot això i més, hi ha un tipus de bosc que fa de la Plata un camí únic: la devesa. A Andalusia, a Extremadura i al sud de la província de Salamanca travessem extenses deveses; boscos clars d'alzines on pasten lliurament el bestiar boví i porcí. Són boscos d'una bellesa suggeridora, resultat de la transformació per la mà de l'home de primitius boscos per a l'explotació ramadera extensiva. Les deveses més antigues tenen tres mil anys.
Serà precisament en aquestes deveses on ens toparem sovint amb bestiar. Alguns exemplars presenten un aspecte amenaçador, però no se solen immutar en veure a una persona. De tota manera, millor no molestar-los ni apropar-nos massa, sobretot en el cas que hi hagi cries. Habitualment, a l'interior de les deveses, el camí sol anar en paral·lel a alguna tanca relativament fàcil de saltar en cas de ser imprescindible, fet que dona una certa seguretat (potser més psicològica que real). Afortunadament, el Camí de la Plata no passa per cap devesa amb toros braus; en cas contrari, possiblement aquesta web no existiria...
|
|
|
Comunitats autònomes i províncies
El Camí de la Plata passa per quatre comunitats autònomes i sis províncies: Andalusia (Sevilla), Extremadura (Badajoz, Càceres), Castella i Lleó (Salamanca, Zamora) i Galícia (Orense, Pontevedra, La Corunya). A la variant per Astorga el camí passa de la província de Zamora a la de Lleó.
|
|
|
Poblacions
Al llarg dels 1.000 quilòmetres (per Orense) el camí passa per 88 poblacions amb serveis, amb una mitjana d'una població amb serveis cada 11,3 km. Res a veure, per tant, amb la mateixa xifra referida al Camí Francès (5,6 km). No és una dada negativa, però hem de tenir present que la distribució al llarg del camí d'aquestes poblacions és irregular, i, per exemple, a Extremadura, aquesta mitjana passa a ser de quasi 15 km. Així doncs, no hi ha dubte que en bastants trams haurem de carregar la motxilla amb queviures i uns quants litres d'aigua. Anem ara a repassar les distàncies més llargues sense trobar-nos ni un bar ni una botiga, que són: de Carcaboso a Aldeanueva del Camino (38,0 km), on a la meitat hi ha el centre d'interpretació de Càparra (es realitzen excavacions arqueològiques) que disposa d'una màquina expenedora de begudes; de Fuenterroble de Salvatierra a San Pedro de Rozados (29,6 km), i de Castilblanco de los Arroyos a Almadén de la Plata (29,5 km). Les poblacions més grans per les quals passa el camí són: Sevilla, amb gairebé tres quarts de milió d'habitants; Salamanca, amb cent seixanta mil habitants, i Orense, amb poc més de cent mil habitants. Les altres capitals de província (Càceres, Mèrida i Zamora) no arriben als cent mil habitants.
Tot seguit adjuntem un document amb el llistat de les poblacions; les distàncies relatives, les distàncies acumulades, els serveis disponibles i les variants més importants.
Document de les localitats del Camí de la Plata (distàncies i serveis)
|
|
|
Albergs
En els darrers anys el Camí de la Plata ha tingut una forta expansió quant al nombre, a la capacitat i a la qualitat dels albergs. La major part dels ajuntaments dels pobles per on passa el camí han estat sensibles a aquest ressorgiment, sens dubte inesperat, del fenomen xacobeu, i han disposat d'espais específics per allotjar els pelegrins.
Al llarg dels 1.000 quilòmetres (per Orense) hi ha, a l'any 2007, 67 albergs o espais d'acollida. O sigui, una mitjana d'un alberg cada 15 quilòmetres. La major part d'aquests albergs són de caràcter públic, majoritàriament municipals (a Galícia són de la Xunta) i, en menys mesura, d'alguna associació o entitat religiosa. També, i cada vegada més, s'obren albergs privats, els quals tenen un preu una mica més elevat, però que a canvi solen oferir un bon servei. I, també, trobem moltes pensions i hostals a bon preu.
Malauradament, no tots els albergs presenten les mínimes condicions higièniques que els pelegrins esperen i mereixen. Si decidiu fer aquest camí us proposo que visiteu la primera web que recomanem a la secció de Recursos Externs (en aquesta mateixa pàgina), on hi trobareu una llista dels albergs i alguns comentaris molt útils de les seves condicions.
|
|
|
Senyalització
La senyalització, amb fletxes grogues en tot el seu recorregut, és bona i seguir-la no presenta especials dificultats. Òbviament, és més austera que la que troben al Camí Francès, i, en un camí tan llarg, és normal perdre's alguna volta, més per una distracció que no pas per una mala senyalització. En alguns trams també s'hi sobreposen, a les fletxes grogues, altres tipus d'indicacions, com ara mollons de pedra, rèpliques de mil·liaris romans, etc.
En el camí a vegades ens topem amb obres majors, com ara la construcció de l'autovia anomenada Ruta de la Plata (de Sevilla a Gijón), i no sempre els encarregats tenen la sensibilitat suficient per apiadar-se dels pelegrins i senyalitzar una alternativa. En aquest cas no queda més remei que tenir una mica de paciència i intuïció, o bé, si és possible, preguntar a algú.
|
|
|
Anar en transport públic ...
... a Sevilla. Diverses línies de llarga distància de RENFE, a banda de les principals companyies d'autobusos, uneixen bona part de les capitals de província espanyoles amb Sevilla. Per horaris i més informació vegeu renfe.es.
|
|
|
Desnivells
Fins a Puebla de Sanabria misèria i companyia: el Puerto de Béjar i el Pico de la Dueña són pujades amb ben poca història. A partir de Puebla de Sanabria el terreny es torna més muntanyós i cal afrontar, per començar, dues pujades gairebé seguides: la de Padornelo i la d'A Canda (entrada a Galícia), amb uns desnivells d'entre 300 i 400 metres. Després, la preciosa etapa entre A Gudiña i Laza és tota per muntanya, amb algunes pujades i baixades interessants. I, a la sortida de Laza, hi ha la pujada, també d'uns 400 metres de desnivell, al poble de l'Alberguería. Poc més endavant, a partir de Vilar de Barrio i fins a Santiago, el camí no presenta desnivells significatius.
|
|
|
Variants
La bifurcació: per Orense o per Astorga. A Granja de Moreruela, poble situat 40 km al nord de Zamora, trobem la bifurcació més important del Camí de la Plata. En aquest punt, o bé seguim al nord-oest en direcció a Puebla de Sanabria i Orense, o bé seguim en direcció al nord i enllacem amb el Camí Francès a Astorga. Les dues alternatives estan ben senyalitzades i, no cal dir-ho, són igual de vàlides. L'opció més habitual és anar per Puebla de Sanabria, atès que una bona part dels pelegrins que fan el Camí de la Plata ja han recorregut amb anterioritat el Camí Francès. De fet, el camí per Sanabria no coincideix ni un sol metre amb el Camí Francès, atès que entra a la plaça de l'Obradoiro per un carrer diferent. En definitiva, els pelegrins trien una o altra opció en funció de les seves ganes d'enllaçar amb el Camí Francès. Els que ho facin deixaran enrere, definitivament, les rigoroses solituds de la Plata.
La variant per Verín. En el mateix poble d'A Gudiña s'inicia la variant que va a Orense, en poc més de cent quilòmetres, passant per Verín, Xinzo da Limia i Allariz. El camí principal, per Laza, té noranta quilòmetres fins a Orense. La variant per Verín la prenen habitualment ciclistes, atès que la seva major part va per carretera i no presenta tants desnivells. Els que van a peu, majoritàriament, segueixen el camí per Laza, que, tot i tenir més desnivells, ofereix uns paisatges fabulosos.
Una altra bifurcació: per Tamallancos o per Mandrás. Els vint quilòmetres que separen Orense de Casasnovas es poden fer per dos camins diferents. A la sortida d'Orense, poc després de creuar el riu Miño pel pont romà, trobem la bifurcació que per la dreta passa per Tamallancos i per l'esquerra passa per Mandrás. No hi ha diferència quilomètrica, no hi ha diferència de desnivells, els dos camins estan ben senyalitzats i són igual de bonics. Així doncs, és una variant un xic estranya en no haver-hi elements significatius que la diferenciïn. De tota manera, fa l'efecte que els pelegrins tendeixen a anar per Tamallancos.
|
|
|
Cultura
Tot seguit presentem una llista, que en cap cas pretén ser exhaustiva, dels monuments o indrets més rellevants en l'àmbit cultural que trobem en aquest camí. N'hem triat vint-i-cinc. Les ciutats d'Astorga i Santiago no s'inclouen, atès que ja es tracten a la pàgina del Camí Francès. Com sempre, la llista la presentem seguint l'ordre de la marxa (i deixant al final la variant per Astorga):
La catedral de Sevilla. De base gòtica (segles XV-XVI), la catedral de Santa María de Sevilla (declarada Patrimoni de la Humanitat) és la més gran d'Espanya, una edificació colossal dividida en cinc naus. El retaule major que hi trobem a l'interior manté les gegantines proporcions del conjunt, i la catedral també acull nombroses capelles, pintures, escultures, portalades i panteons de gran valor artístic i històric. La sala capitular de la catedral és d'estil renaixentista i la Sagristia Major és d'estil plateresc. També cal destacar el claustre, denominat Patio de los Naranjos. Però, sens dubte, l'element més destacat de la catedral, i també el símbol més representatiu de la ciutat, és la Giralda, una preciosa torre, de l'antiga mesquita àrab anterior a la catedral cristiana, de gairebé cent metres l'alçada.
El Real Alcázar de Sevilla. L'alcàsser de Sevilla és el grup d'edificacions civils més important de la ciutat (també declarat Patrimoni de la Humanitat); un conjunt de palaus el primer dels quals fou construït al segle X, en temps del domini islàmic. Posteriorment, els successius reis varen manar edificar els seus propis palaus reials, que varen utilitzar com a residències particulars. Per tant, hi trobem una gran varietat d'estils i formes constructives: mudèjar, gòtic, renaixentista, etc. Curiosament, l'ús continuat al llarg del temps com a residència privada de reis segueix vigent avui dia, atès que la Família Reial espanyola gaudeix en les seves estades a Sevilla d'unes dependències del Palacio Alto, un dels més antics de l'alcàsser.
La ciutat romana de Itálica (Santiponce). És la fundació romana més antiga de la Península Ibèrica, creada l'any 206 a.C. pel general Escipión amb el propòsit d'assentar-hi veterans de guerra procedents d'Itàlia (d'aquí el seu nom). Fills d'aquest municipi romà són dos emperadors que varen governar l'Imperi consecutivament: Trajano (98 - 117 d.C.) i Adriano (117 - 138 d.C.). Avui dia es poden visitar els importants vestigis de la part de l'Itálica construïda per Adriano (Nova Urbs), atès que la part vella (Vetus Urbs), fundada per Escipión, es troba sota el casc urbà de Santiponce. D'aquesta Nova Urbs queden les runes de l'enorme amfiteatre, del teatre, del temple dedicat a Trajano (Traianeum), i d'alguns carrers i cases de la ciutat.
L'església del Salvador (Calzadilla de los Barros). Aquesta sòlida i austera edificació, construïda el segle XV, acull un espectacular retaule gòtic a l'altar major, datat a inicis del segle XVI i considerat un dels més valuosos d'Extremadura.
La ciutat de Zafra. Bonica ciutat fundada a l'edat mitjana, amb finalitats defensives, pels dominants àrabs. Declarada conjunt històric-artístic, cal destacar-hi: l'alcàsser-palau dels Ducs de Feria (segle XV-XVIII), edificació d'aspecte militar i d'estil gòtic amb influència mudèjar; la col·legiata de la Candelaria (segle XVI), de diferents estils i on destaquen els retaules, un dels quals conté nou teles de Zurbarán (segle XVII); el convent de Santa Clara (segle XV); les places Grande y Chica (segles XIV-XV), on en una columna d'aquesta última hi ha la Vara de Zafra, una antiga vara de mesurar utilitzada pels comerciants; i, finalment, la muralla (segle XV), de la qual només es conserven tres de les vuit portes originals.
L'església de Nuestra Señora de los Ángeles (Los Santos de Maimona). És una construcció del segle XVI i d'estil arquitectònic gòtic, amb valuoses obres d'art en el seu interior. Destaca el bonic retaule major del segle XVII i l'orgue de cor barroc del segle XVIII. A l'exterior hi trobem una magnífica portalada d'estil plateresc anomenada del Perdón, amb un escut de pedra de l'orde de Santiago.
La ciutat romana de Mèrida. Emerita Augusta fou fundada el segle I a.C. per l'emperador romà Augusto, amb el doble propòsit d'assentar-hi els emeritus (soldats veterans de les legions) i protegir l'importantíssim i estratègic pont sobre el Guadiana, vital per l'Imperi Romà en les seves comunicacions amb el sud peninsular. Es convertí, així, en la capital de la província romana de Lusitània i en la principal ciutat romana del sud-oest de la península Ibèrica. Avui dia, Mèrida, capital de la comunitat autònoma extremenya i declarada Patrimoni de la Humanitat, conserva monuments extraordinaris d'aquella època: l'impressionant pont sobre el Guadiana, de gairebé vuit-cents metres de llargada; el teatre, en el seu moment amb una capacitat de sis mil espectadors; l'amfiteatre, amb forma el·líptica i amb capacitat per quinze mil espectadors; el circ, de quatre-cents metres de llarg i cent d'ample; l'arc de Trajano... D'altra banda, el Museo Nacional de Arte Romano presenta una col·lecció d'elements i peces romanes, per a un millor coneixement de la vida en aquells temps.
La presa romana de Proserpina. Magna obra d'enginyeria construïda en temps d'Augusto per l'abastiment d'aigua de Mèrida, a través de l'aqüeducte de Los Milagros, i situada uns set quilòmetres al nord de la capital extremenya. Té una longitud de gairebé cinc-cents metres i una alçada de 22 metres. Els contraforts varen ser reconstruïts el segle XVII.
El casc antic de Càceres. El casc antic (també anomenat ciutat monumental) de Càceres està declarat Patrimoni de la Humanitat, atès que conté la mostra d'arquitectura civil i religiosa més important del renaixement espanyol. Aquesta ciutat monumental emmurallada es troba en un espai força reduït, ple de palauets, cases i temples de diferents estils, la major part d'origen medieval i molt ben conservats. Passejar pels silenciosos carrerons, descobrint a cada pas detalls i bonics racons, transporta al visitant uns quants segles enrere. Del munt d'edificacions interessants cal destacar: l'església romànica de Santa María (segles XV-XVI), l'església barroca de San Francisco Javier (segle XVIII), el Palacio Episcopal (segles XIII-XVII), la Casa y Torre de Carvajal (segles XV-XVI), el Palacio Toledo-Moctezuma (segle XVI), el Palacio de las Veletas (segles XVI-XVIII), i les cases de los Golfines de Abajo i de los Golfines de Arriba, ambdues del segle XV.
L'església de l'Asunción (Casar de Càceres). A aquesta localitat, famosa per la seva Torta del Casar (formatge cremós d'ovella), hi destaca la bonica església barroca de l'Asunción (segles XV-XVI), la qual acull un monumental retaule major (segle XVII).
La muralla de Galisteo. La preciosa muralla de Galisteo, fabricada amb còdols i construïda al segle XIII, en temps de domini dels musulmans almohades, encercla completament la bonica ciutat vella. Té un perímetre de mil dos-cents metres, una alçada d'uns deu i quasi tres de gruix, amb tres portes d'entrada a la ciutat.
L'arc romà de Càparra. L'arc és cuadriforme (tetrapylum), de quatre pilons i quatre portes, circumstància que el fa únic a l'estat espanyol. Es trobava situat en el centre neuràlgic de l'antiga ciutat romana de Capera (Càparra), i per sota hi passava en direcció sud-nord la calçada romana de la Via de la Plata, i en direcció est-oest el carrer principal de la població. L'arc, bonic i fotogènic, s'ha convertit en la icona actual del Camí de la Plata. D'altra banda, els vestigis d'aquest emplaçament romà es poden visitar mitjançant el centre d'interpretació que hi ha allà mateix.
La ciutat de Salamanca. L'origen de la població és anterior a l'ocupació romana, però van ser aquests que la van convertir en un enclavament comercial i militar estratègic pel seu emplaçament en un pas del riu Tormes, junt a la Via de la Plata. La ciutat va viure el temps de màxima esplendor en el segle XVI gràcies a l'impuls de la universitat, una de les més prestigioses del món. Salamanca, avui dia, és una ciutat monumental de primer ordre a nivell europeu, declarada Patrimoni de la Humanitat i visitada cada any per més d'un milió de turistes d'arreu. De la gran quantitat de monuments que mereixen una visita, en destaquem els següents: l'edifici històric de la Universidad de Salamanca (segle XV), amb façana plateresca; la magnífica catedral nova (segle XVI-XVIII), a cavall entre el gòtic i el barroc; la catedral vella (segles XII-XIII), de base romànica, on destaca el cimbori anomenat Torre del Gallo; la Plaza Mayor (segle XVIII), barroca, que, a banda de ser l'ànima de la ciutat, està considerada una de les places més boniques d'Europa; la curiosa Casa de las Conchas (segle XVI), d'estil gòtic i plateresc, amb unes tres-centes conquilles a la façana col·locades geomètricament; La Clerecía (segles XVII-XVII), monumental edificació barroca; el Convento de San Esteban (segle XVI), amb façana plateresca; el pont romà (segle I d.C.), reconstruït en part en el segle XVIII; el Colegio Mayor de Fonseca (segle XVI), on hi destaquen la façana i el pati, d'estil plateresc; l'església de la Purísima (segle XVII), amb cinc retaules de marbre napolità en el seu interior i, finalment, l'enorme Palacio de Monterrey (segle XVI), d'estil plateresc.
L'art romànic de Zamora. Pocs vestigis queden de l'època que havia estat un emplaçament romà, anomenat Ocellum Duri, en el pas del riu Duero de la Via de la Plata, però sí que és ben viva la llegenda de les successives victòries de Viriato, heroi de la ciutat, sobre els invasors de l'imperi de Roma. El casc antic de Zamora, avui dia, és un autèntic museu d'art romànic a cel obert, amb més de vint esglésies, la major part ben conservades, d'aquest estil arquitectònic. La catedral, del segle XII, és l'exemple més excel·lent, i hi destaca l'original cimbori d'estil bizantí. A banda de les edificacions romàniques també cal destacar els vestigis de les tres muralles romanes que protegien la ciutat (segles XI-XIII), i el pont sobre el Duero, construït el segle XII però amb importants reformes posteriors.
El despoblat de Castrotorafe. Fou una ciutat medieval fortificada, habitada des del segle XII fins al segle XVIII, i anomenada popularment Zamora la Vieja per la seva importància estratègica en un pas del riu Esla. El seu origen, segons alguns estudis, prové d'un assentament romà. Entre els segles XII i XIV va ser seu de l'orde de Santiago. Avui dia tan sols queden les ruïnes de la primitiva muralla i del castell.
El monestir de Santa María de Moreruela. Allunyat uns quatre quilòmetres del camí, a l'alçada del poble de Granja de Moreruela, hi ha les ruïnes del que havia estat el primer monestir cistercenc d'Espanya, construït al segle XII. De l'enorme i monumental edificació, emplaçada en un passatge solitari, tan sols resten en peu una part del mur i la capçalera de l'església, composta de set petits absis superposats verticalment en tres nivells.
L'església de Santa María (Tábara). Successora del desaparegut monestir de San Salvador (famós per haver-se escrit al segle X el còdex anomenat Beato de Tábara), la sòbria església de Santa María conserva del seu passat romànic la torre i els murs laterals.
L'església de Santa Marta de Tera. Es tracta d'una de les edificacions romàniques més antigues de la península, datada a mitjans del segle XI. Formava part d'un monestir del que no queden vestigis. A la portalada meridional hi ha dues interessants escultures de pedra, una de les quals està considerada la representació més antiga que existeix de l'apòstol Sant Jaume com a pelegrí.
L'església de Nuestra Señora de la Asunción (Monbuey). De base romànica (segle XIII), però amb importants reformes posteriors (segles XVIII-XIX), conserva de la primitiva fàbrica l'original torre fortalesa.
Puebla de Sanabria. El casc antic de la població, d'aire medieval, es troba molt ben conservat i està declarat conjunt històric-artístic nacional. Algunes de les edificacions, de gran riquesa ornamental, conserven encara l'escut d'armes medieval a la façana, i, a l'estiu, algunes cases ornamenten amb flors els balcons, el que encara embelleix més el conjunt. Els principals monuments del casc antic són: el magnífic castell dels comtes de Benavente (segle XV), emplaçat a la cima del turó on s'assenta el poble; l'edifici porticat de l'ajuntament, a la plaça Mayor, i l'església de Nuestra Señora de Azogue (romànica d'origen, però molt reformada), davant de l'ajuntament, la qual acull una pica baptismal del segle XIII i un orgue de cor de finals del segle XVIII.
A Ponte Vella (Orense). Del pont original, construït en temps del domini romà, tan sols resta un dels arcs. El pont actual, en la seva major part, prové de la reconstrucció del segle XVII. Avui dia, aquest enorme i bonic pont sobre el riu Miño s'ha convertit en la icona de la ciutat d'Orense.
La catedral d'Orense. La catedral d'Orense (segles XII-XIII) és un enorme temple d'estil romànic, amb influències cistercenques i compostel·lanes, i un excel·lent cimbori gòtic. La influència compostel·lana es fa evident amb el Pórtico del Paraíso (a la portada occidental), construïda a imatge i semblança, tot i ser menys pretensiosa, del Pórtico de la Gloria de la catedral de Santiago. Malauradament, la catedral es troba encerclada de cases que mig l'amaguen, i no hi ha cap indret des d'on es pugui apreciar tot el seu conjunt.
El monestir d'Oseira. A deu quilòmetres de Cea i ubicat en un bell entorn natural, l'enorme monestir de Santa María de Oseira, fundat al segle XII per monjos benedictins (pocs anys més tard va passar a l'orde cistercenca), és conegut per la seva monumentalitat amb el sobrenom d'El Escorial Gallego. Del conjunt hi destaquen els tres claustres i l'església, reconstruïda el segle XVII, amb elements barrocs (façana) i gòtics. Avui dia hi conviuen poc més d'una desena de monjos sota la rigorosa disciplina de l'orde del Cister. A l'hostatgeria hi accepten, amb reserva prèvia, pelegrins.
La ciutat de Benavente. Emplaçada a la confluència de les valls dels rius Esla, Órbigo i Tera, la històrica ciutat de Benavente pren protagonisme a l'edat mitjana amb la construcció de l'antic castell dels Condes de Benavente, un dels més grans de l'època. Situat en un alt, i parcialment destruït, la part més significativa del castell és la Torre del Caracol (segle XVI), actual parador de turisme. Altres edificacions històriques de la ciutat són: l'Hospital de la Piedad (segle XVI), fundat com a hospital de pelegrins i on hi destaca la façana d'estil renaixentista; la bonica església de Santa María de Azogue (segle XII), de base romànica; l'església de San Juan del Mercado (segle XII), també de base romànica, i l'edifici de l'ajuntament (segle XIX), d'estil neoclàssic.
L'església del Salvador (La Bañeza). En el seu origen, al segle X, l'església del Salvador formava part d'un monestir aixecat amb el propòsit d'allotjar, entre d'altres persones necessitades, a pelegrins. Profundament restaurada en el segle XVI (de la romànica original queda ben poc) destaca la façana, d'estil plateresc, i el retaule de l'altar major (segle XVII), d'estil barroc.
|
|
|
 |
|
|
|
|
|
|
|
 |
|
|
De camí a Galisteo
L'arc de Cáparra, una icona de la Plata
De camí a l'Alto de la Dueña
Devesa de camí a Salamanca
Catedral de Zamora, entrant a la ciutat
Riu Esla
Santuari de la Virgen de la Tuiza
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Blog de Gronze
::
Col·labora
::
Nota Legal
::
Enllaça
::
Contacte
|
2006-2010 © copyright Gronze.com
|
|
