Plaça de la Virgen Blanca, Vitoria
Tot seguit presentem una llista, que en cap cas pretén ser exhaustiva, dels monuments o indrets més rellevants en l'àmbit cultural que trobem en aquest camí. N'hem triat catorze. Les ciutats de Santo Domingo de la Calzada i Burgos no s'inclouen, atès que ja es tracten a la pàgina del Camí Francès. Com sempre, la llista la presentem seguint l'ordre de la marxa:
L'església de Nuestra Señora del Juncal (Irun). De construcció sòlida i austera, l'església de Nuestra Señora del Juncal (segle XVI), d'estil gòtic basc i amb portada barroca (segle XVII), és l'edificació més emblemàtica d'Irun. Acull la Verge 'negra' del Juncal, imatge romànica del segle XII considerada la més antiga de Guipúscoa.
L'ermita de Santiagomendi. L'ermita de Santiagomendi, de gran tradició xacobea, es troba emplaçada al cim del turó homònim, a uns tres quilòmetres abans d'Astigarraga. L'edifici actual és modern, de mitjans del segle passat. L'ermita primitiva es creu que fou aixecada al mateix lloc on es va trobar una talla d'alabastre d'un Sant Jaume pelegrí, que actualment està al museu diocesà de San Sebastián.
L'església de San Juan Bautista (Hernani). La població d'Hernani acull un ric patrimoni arquitectònic, del qual destaca l'església de San Juan Bautista (segles XVI-XVIII). L'element més valuós d'aquest temple és la portada barroca (segle XVIII).
La ciutat de Tolosa. Fundada el segle XIII, Tolosa esdevingué ben aviat una vila emmurallada i important plaça militar. Entre els anys 1844 i 1854 va ser la capital guipuscoana. Avui dia presenta un dels més grans i millor conservats nuclis medievals de Guipúscoa, amb carrerons estrets i edificis plens d'història. Les construccions més destacades són: el Palacio de Idiakez (segle XVII), d'estil barroc; l'antic Ajuntament (segle XVII); el Palacio de Aranburu (segle XVII), d'estil barroc; el Palacio de Atodo (segle XVI), d'estil renaixentista; l'església de Santa María (segles XVI-XVII), d'estil gòtic amb torre barroca, i l'església barroca de Santa Clara (segles XVII-XVIII).
L'església de San Miguel Arcángel (Idiazabal). En aquest poble, famosíssim pel seu formatge d'ovella, hi destaca l'església de San Miguel Arcángel (segles XVII-XVIII), que conserva, de la construcció anterior, la magnífica portada romànica de transició al gòtic (segle XIII). A l'interior guarda una valuosa pica baptismal preromànica.
El poble de Segura. La població de Segura fou fundada al segle XIII per Alfons X El Savi amb finalitats defensives. Avui dia encara queden vestigis de les muralles i torrasses que protegien la vila. Va ser la població més important de la comarca durant l'edat mitjana. El casc antic presenta un notable conjunt històric-artístic amb grans cases pairals, força ben conservades, dels segles XVII i XVIII: el Palacio Lardizabal, d'estil barroc i actual seu de l'Ajuntament; el Palacio Jauregui, una excel·lent construcció d'estil barroc; el Palacio Arrue; la Casa Ardixarra, la Casa Gebara, etc. D'altra banda també cal destacar la monumental església de Nuestra Señora de la Asunción (segle XVI), una robusta construcció d'estil gòtic basc. A l'interior hi guarda un magnífic retaule barroc (segle XVIII).
El túnel de San Adrián i la calçada medieval. Aquest túnel-cova de poc més de cinquanta metres, passadís natural que creua la serra d'Aizkorri, és l'icona del Camí Basc de l'interior. Està a més de mil metres d'altitud i ja era utilitzat en els segles XI i XII per tot tipus de viatgers: pelegrins, mercaders, exèrcits, reis..., i anteriorment per les legions romanes, com demostra la calçada medieval, que té el seu origen en una calçada romana (Via Aquitània), magníficament conservada i que seguim passat el túnel. A l'edat mitjana el túnel es va convertir en un pas mític i alhora temut, doncs alguns s'hi referien com la tenebrosa boca de l'infern. A l'interior hi ha una ermita decadent, dedicada a San Adrián, de finals del segle XIX.
El poble de Zalduondo. En aquesta petita vila, emplaçada en una cruïlla de camins i jalonada per creus de terme a totes les entrades, es conserven boniques cases pairals com ara el Palacio de los Lazarraga (segle XVI), que actualment acull el museu etnogràfic, la Casa de los Andoin-Luziriaga (segle XVII) i la Casa de los Larrea (segle XV). També mereix una visita l'església de San Saturnino de Toulouse (segles XVI-XVIII).
El poble de Salvatierra. Vila medieval emmurallada, fundada al segle XIII per Alfons X El Savi. Presenta una estructura urbana allargada vers el carrer Mayor, on es troben les principals edificacions del ric patrimoni de la població. En els dos extrems d'aquest carrer estan les dues esglésies fortificades: al nord, l'església de Santa María (segles XV-XVI), on cal destaca la portada oest i el cor d'estil plateresc, i, al sud, l'església de San Juan, amb un excel·lent retaule major d'estil barroc (segle XVII). Altres edificacions de gran bellesa són les cases pairals. Les més reconegudes són la Casa de los Begoña, la Casa de los Bustamante i la Casa de los Azkarraga, construïdes totes elles entre els segles XVI i XVII.
Les pintures gòtiques de l'església de San Martín de Tours (Gaceo). Les pintures gòtiques que es conserven a l'interior de l'església de Gaceo, que daten del segle XIV, estan considerades com les de més valor del nord peninsular. Malauradament serà difícil veure-les perquè en aquest petitíssim poble l'església sol estar tancada.
El monestir de Nuestra Señora de Estíbaliz. Es troba emplaçada sobre un turó, entre les poblacions d'Elburgo i Villafranca, a uns deu quilòmetres abans de Vitòria. Fou fundat al segle XI i és una magnífica construcció romànica amb elements gòtics posteriors. Hi sobresurt la portada principal, amb una profusa decoració escultòrica. S'hi venera la imatge de Nuestra Señora de Estíbaliz, patrona de Àlaba.
La ciutat de Vitòria. La capital alabesa, Vitòria, es presenta als seus visitants com una ciutat espaiosa, amable, cívica, amb molts espais verds i agradable de visitar. El seu monument més rellevant és la catedral de Santa María (segles XIV-XVII), supèrbia construcció de base gòtica emplaçada sobre un petit turó dins el casc antic, al mateix lloc on s'assentava la primitiva població de Gasteiz, origen de l'actual ciutat. Hi destaquen les tres boniques portades i l'elegant torre. En els darrers anys s'estan portant a terme importants obres de restauració, degut a problemes de debilitament de l'estructura. El conjunt del casc antic de Vitòria, de traça gòtica, es troba molt ben conservat. Entre els nombrosos monuments d'interès que presenta la capital alabesa destaquem els següents: la bonica plaça de la Virgen Blanca, centre neuràlgic de la ciutat i porta d'entrada al casc antic; la plaça España (segle XVIII), neoclàssica; la catedral neogòtica de Santa María Inmaculada (segle XX); la Casa de Cordón (segle XV), d'estil gòtic, i el palau de Ajuria-Enea (any 1920), magnífic exemple de l'arquitectura basca de l'època i residència oficial del Lehendakari (el president del Govern Basc). A Vitòria es dóna un fet curiós i gairebé únic: un dels edificis de l'actual Hospital de Santiago, a la plaça de la Virgen Blanca, havia sigut al segle XV o XVI un hospital de pelegrins. O sigui, cinc-cents any més tard segueix funcionant com a centre assistencial.
La basílica de San Prudencio (Armentia). Just sortir de la ciutat de Vitòria ens surt al pas una de les millors construccions romàniques de la província d'Àlaba: l'esplèndida basílica de San Prudencio (segle XII). L'emplaçament solitari i l'entorn enjardinat augmenten la bellesa d'aquest monument. Hi destaca la magnífica portada romànica. A l'interior acull una imatge de San Prundecio, patró d'Àlaba.
La basílica de Nuestra Señora de la Vega (Haro). És la construcció més rellevant d'aquesta important població vitivinícola. Dedicada a la patrona de la ciutat, la basílica és una construcció bàsicament barroca, d'inicis del segle XVIII, conseqüència de les successives ampliacions del primitiu santuari del segle X. A l'interior hi destaca el retaule de l'altar major, d'estil barroc, i la imatge gòtica de la Virgen de la Vega, del segle XIV.
